17 abril, 2020

CIUTADANS CONFINATS

No, aquesta pesta no és l’Apocalipsi,
encara no. Sentim a La Sibil.la
que el sol s’ha d’enfosquir, i llueix
primaveral i ens alegra vida i sang;
no hi ha sofre, ni peixos giscant,
la terra no tremola, l’aigua no crema
i en canvi:

esbarts de caderneres
i verderols volen per les barriades,
els llimacs dibuixen pollocks
a les lloses amb tinta transparent,
els dofins neden en front de La Seu
i tudons i tòrtores de Turquia
juguen a l’aire com Il Tuffatore
de Paestum ho fa des del trampolí.
Més enllà de la mar, els porc senglars
ocupen camins i carreteres.

Noltros, ciutadans confinats, feim
passes pels passadissos de les cases,
per terrasses i terrats, gal.leries,
petits jardins i patis de veinats.
Feim passes com hàmsters engabiats,
mentre pensam en Buster Keaton
als carrers de la Roma imperial,
o en Kant a Könisberg i els vilatans
posant en hora el rellotge
al seu pas. I ens acostumarem
a sortir al carrer, quan ens deixin,
i que la vella d’afilada dalla
camini al nostre ritme, com qui espera,
i això durarà anys i tot ha d’anar bé
mentre ho poguem contar i el món
que hem conegut, no s’enfonsi.
No, aquesta pesta no és l’Apocalipsi,
encara no; només som animals
temerosos al fons de la caverna.
L’Antiguedat és el més contemporani
i la ciència ha desaparegut. La ciutat
deserta és el reflexe de la nostra ànima.

JC Llop

 

*Poema de José Carlos Llop per a la web de Palma XXI