La vida cultural en transició

La foto d’en Torrelló dels Reis a Marivent ens mostra a una família aparentment feliç, representació de l’ideal que molts espanyols volien per Espanya, un país feliç que arribaria després de la transició. Com sabem aquella família es va trencar algun dia, com també la idea d’una Espanya reconciliada i feliç.

La lluita del Rei per imposar a poc a poc la democràcia que el poble volia, anava creant-li enemics, que, ben aviat, el 1978, organitzaren tímidament un cop d’estat, l’anomenada Operación Galaxia, en la qual hi participava el tinent coronel Tejero. Quan sortí a la llum, fou minimitzada pel ministre de torn i als colpistes només els varen sentenciar a sis mesos de presó. Més tard, el 1981, es faria realitat amb la irrupció de Tejero al Congrés de Diputats. L’entorn estatal era molt incert, de crisi permanent, en la que ETA provocava la intervenció de l’Exèrcit amb freqüents atemptats a militars.

Palma estava embolicada en una feina intensa per recuperar la cultura pròpia amb el Congrés de Cultura Catalana, presidit a la par per Joan Miró i Francesc de Borja Moll. El Congrés va comptar amb moltes persones que l’impulsaren, especialment Antoni Serra, Josep Maria Llompart, Llorenç Capellà, Joana Serra de Gaieta, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pere Morey i l’OCB, entre altres.

També es recuperaven les Festes de Sant Sebastià que feia seixanta anys que no se celebraven. La cultura catalana s’obria pas per molts camins, com fent ondejar la bandera mallorquina a Cort i obrint l’escola Mata de Jonc, la primera escoleta en català. En general, la cultura i el món de l’art a Mallorca “a finals dels setanta i principis dels vuitanta és una enorme explosió de creació, tal volta única a tot Europa”, segons el poeta i professor de Química de la UIB Àngel Terrón.

Els ciutadans de Palma tenien una gamma àmplia i diversa de possibilitats culturals com anar al cine, activitat molt popular en aquells anys, ja que no hi havia l’oferta televisiva d’ara. Eren els anys de “l’obertura” i arribaven pel·lícules que marcarien aquella època, com La Naranja Mecánica o El último tango en París. Cines com el Rivoli i l’Augusta encara sobreviuen avui. Altres han desaparegut convertits en magatzems de roba i regals, com el cine Born o el Rialto. Molts altres s’han transformat en entitats bancàries, comerços de barri o bé estan tancats, com l’Astoria, els Chaplin, l’Avenida, el Novedades, el Capitol, el Moderno, etc.

Les galeries d’art estaven molt actives, recordem a les Pelaires, Bearn, Quatre Gats, Oliver Maneu, i altres, on començaven carrera gent que havia nascut a inicis dels cinquanta o finals dels quaranta, com Ramon Canet, Mateu Bauzà, Damià Jaume, i molts d’altres. Les llibreries, de les quals ja hem parlat en un capítol anterior, seguien estant molt vives com a lloc d’encontres i de conferències.

La vida nocturna seguia intensa, principalment entorn del Terreno, però ja no era l’únic lloc especial com a la dècada dels seixanta. Ara els ciutadans de Palma freqüentaven àmpliament les discoteques que abans eren més turístiques. Les discoteques més afamades eren Babel’s, Flamingo, Jack el Negro, Sg. Peppers, Trui, Zhivago, Casa Vallés, Zorbas, Es Fogueró, Tagomago, Tito’s i el Club de Mar, entre altres.

La vida esportiva no era massa diversa i sobretot estava molt dirigida als homes. Als que els hi agradava el futbol podien anar a veure el Mallorca al Lluís Sitjar o al Baleares a l’Estadi Balear. Els amants de les corregudes de bous anaven a la Plaça que havia fet el 1929 l’arquitecte Bennazar. Els fanàtics de les apostes i dels cavalls podien anar encara a l’Hipòdrom, i si eren amants de les curses de cans al Canòdrom. Alguns encara anaven al Velòdrom i al Frontó.

Pel que fa a la vida literària i artística, Camilo José Cela seguia essent protagonista freqüent dels mitjans de comunicació, ja fos per haver aconseguit el cinturó negre de judoka o perquè era proposat pel Premi Nobel, premi que finalment obtindria el 1989. En Tòfol Serra s’endinsava en una profunda comparació de Ramon Llull entre la càbala cristiana i la càbala àrab, i Xesc Forteza tocava més de peus en terra i estrenava una obra amb un títol divertit: “Prou de sexe, som de dretes”. Xesc Forteza va ser un dels principals animadors de la vida cultural de Palma en els 60 i 80. La seva popularitat va fer que l’Ajuntament de Palma li dedicà el 2003 el nom del teatre que està al barri de la Calatrava. La de Xesc Forteza va ser tota una vida dedicada al teatre, en la que va escriure 33 obres fins a la seva mort l’any 1999.

Xesc Forteza. Font: discogs.com

La generació de joves nascuda als anys 50 a les famílies burgeses o a les que anaven progressant econòmicament amb el turisme i la construcció, estudiaven a la Universitat de Barcelona per l’aventura de sortir de l’Illa i per una major diversitat i qualitat dels estudis que la recent creada UIB. Llogaven pisos entre uns quants amics i amigues, o bé anaven a una residència universitària. Barcelona i Palma tornaven a estar lligades per milers de persones i milers d’històries. Com diu José Carlos Llop al seu llibre Reyes de Alejandria, pàg. 116: Barcelona era un diorama de luces ficticias, de luces de ficción, però la ficción era la vida. Tejerla com un tapiz y después salir de ese tapiz y empezar otro. Luces de ficción: las lámparas de Zeleste, la Cúpula Venus, el Tabú, el Jazz Colón, el London, el Pastís, la Bodega Bohemia eran los vagones noctámbulos del Barcelona Express.” Per a aquells joves que coneixien intensament el “Barcelona Express”, al tornar a Palma de vacances el Terreno els hi semblava poc. Començava la decadència del Terreno, que finalment esgotaria el seu lideratge de la nocturnitat els anys 80.

Pel que fa a la lluita feminista, s’estava estenent a diferents camps de l’activitat social i laboral i assistíem a Palma a una de les primeres manifestacions contra la violència masclista. En aquells anys els moviments feministes d’Espanya ja estaven coordinats i demanaven accions com suprimir les lleis que discriminaven a les dones, la legalització dels anticonceptius o una llei a favor de l’avortament.

Segurament el més transcendental per Palma i per Mallorca, des del punt de vista de la cultura cívica, va ser l’acció contra el desbocat creixement turístic i urbanístic. Consciència que ja havia tengut el primer èxit amb el Parc de la Mar, al que seguirien altres dos molt importants: Salvar la Dragonera, el 1978, i, l’any següent, Salvar es Trenc.

Sa Dragonera. Foto d’Eduard Miralles.

 

Com sabem la Dragonera va ser ocupada pacíficament per joves del col·lectiu palmesà Talaiot Corcat, perquè l’illa volia ser urbanitzada per l’empresa Pamesa. Se’n varen anar cap a Sant Elm i varen trobar gent ja preparada per donar-los suport. L’ocupació va tenir èxit i el col·lectiu rotatiu d’una seixantena de persones s’hi va estar uns 15 dies. Personalitats de la vida associativa i cultural varen donar el suport a grups que recolzaven aquella acció demanant diners, menjar, vestits, i feien que els ocupadors poguessin resistir.

És interessant l’anècdota que conta sobre el tema en Damià Ferrà-Ponç, quan se li va ocórrer que s’hauria d’ocupar la Dragonera, ja que el perill d’urbanització era imminent:

“Un dia al Bar Bosch vaig exposar la idea a en Miquel Barceló i s’hi va entusiasmar. Li vaig dir que convenia elaborar el projecte en total secret perquè si es filtrava, l’ocupació es faria impossible perquè la Guardia Civil ens estaria esperant i ni tan sols ens deixarien embarcar. (…) L’ocupació havia d’estar prou organitzada per resistir a Sa Dragonera el màxim de temps possible. Com més llarga fos l’ocupació, més informació generaria. (…) Però en Miquel Barceló s’animà tant amb la idea que en comptes de preparar l’acció en secret, en va parlar amb els anarquistes de Talaiot Corcat”.

L’ocupació de Sa Dragonera. Foto d’Eduard Miralles.

Una vegada acabada l’ocupació al cap de dues setmanes, també de manera pacífica va continuar la lluita jurídica liderada pel GOB, fins que el Consell Insular de Mallorca va comprar l’Illa a una entitat bancària el 1988 i el 1995 fou declarada Parc Natural. Ara és visitada per unes 40.000 persones cada any.

Una altra lluita molt popular va ser la de Salvar es Trenc. Una altra vegada es va ocupar la platja per unes 500 persones, aquest cop impulsades pel GOB, amb persones de l’entorn de Campos, Santanyí i tota Mallorca. En aquells anys el GOB ja es percebia com l’entitat ecologista i reivindicativa més forta de l’Illa, el temps en el qual Miquel Rayó era el seu president.

La manifestació per Salvar es Trenc. Foto cedida per Miquel Rayó.

La lluita durà mesos, ja que l’Ajuntament de Campos insistia a fer un camp de golf i unes instal·lacions hoteleres per 6000 persones, ja que la seva economia agrícola no donava per mantenir les despeses de poble i no tenien cap urbanització turística. Aquella iniciativa es va aturar i, després de moltes estires i arronses, el juny del 2017 va ser declarat el Parc Natural Maritimoterrestre Es Trenc – Salobrar de Campos. Un parc amb una extensió de 1.441 ha terrestres i 2.500 ha marines.

Ara Es Trenc i Sa Dragonera són territoris protegits però fràgils, ja que sostenen una pressió humana que ha anat creixent exponencialment any rere any. L’èxit de les lluites socials per preservar el nostre patrimoni (ja sigui a la ciutat amb el Parc del Mar, Sa Dragonera o Es Trenc) han servit també per intensificar l’èxit turístic de la nostra illa, una paradoxa sobre la qual haurem de reflexionar més endavant.

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.

Revisat per:

Miquel Rayó i Ferrer

Pedagog i escriptor, ha publicat diversos treballs sobre divulgació naturalista, conservació d’espais naturals i educació ambiental com “Cabrera, l’illa sense nom”, “Les aus de s’Albufera”, “La nostàlgia del fang” i “Mallorca: la Serra”. A més, és autor de novel·les per a adults i de llibres de relats per a infants i joves. Membre del GOB des de la seva fundació, n’ha presidit la secció mallorquina. Recentment ha estat membre fundador de Tramuntana XXI i ara forma part del seu Consell Assessor.

Fonts consultades:

Referències bibliogràfiques:

Llop Jose Carlos. Reyes de Alejandria. Editorial Alfaguara. 2016.
Pons Pere Antoni. Damià Ferra-Ponç. Cap al futur per a ruta de les arrels. Editat per Lleonard Muntaner. 2012
Rayó i Ferrer, Miquel. L’ecologisme a les Balears. Edita Document Balear. Quaderns d’Història Contemporània de les Balears. 2004.
Soraya Gahete Muñoz. Las luchas feministas. Las principales campañas del movimiento feminista español (1976-1981) Investigaciones Feministas. Ediciones de la Complutense.
Terrón Angel. Pròleg del llibre de Gerogina Sas sobre Ferran Cano: L’art com a resposta la vida. Edita Lleonard Muntaner 2104.
Torrello Llompart, Joan. Palma un altre temps. 60 anys mirant Ciutat. Dolmen Editoral. 2019.

Webs de referència:

Sobre Sa Dragonera.
https://www.youtube.com/watch?v=1O17e8DYNm0http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/40-anys-locupacio-sa-dragonera/4102850/

Sobre Es Trenc.
https://www.dbalears.cat/part-forana/2008/06/22/1571/30-anys-de-salvem-es-trenc.html

Sobre Cultura i Transició a Mallorca.
Blog de Lopez Crespi. http://promocat.cecili.cat/post/38188

Imatge de capçalera:
La família Reial a Marivent. Font: Del llibre “Palma un altre temps”, de Joan Llompart Torrelló.