• Pedro Meaurio
  • feb 2017

Sobre el futur de l’Aeroport de Palma de Mallorca

Schopenhauer deia que qui no sàpiga la seva història, encara que conegui el seu present, no pot intuir el seu futur.

Un aeroport és un sistema que permet el trànsit entre diferents sistemes de transport, aquesta és la seva vocació i no ha d’oblidar-ho. Per això dissociar la zona aire amb la zona terrestre ha de ser un enemic a combatre.

Un aeroport es debat entre negoci i servei, el problema és buscar un equilibri per aconseguir atendre a un autofinançament que atengui al mercat. És sens dubte un monopoli, com una autopista, un estacionament al centre d’una ciutat, un port, etc.

La història de l’aeroport és molt curta, encara que l’avió té cent anys. Per a Mallorca comença amb el militar, es desenvolupa de forma incipient a partir dels quaranta, la demanda creix i arriba un moment que supera la capacitat de Son Bonet amb un tràfic aeri d’avions de baixa velocitat i de poca capacitat. Es decideix utilitzar per a aquest tràfic civil les instal·lacions de Son Sant Joan, on havia emigrat l’Exèrcit de l’Aire.

Un Pla d’Aeroports i Navegació Aèria de l’any 64 recull de forma providencial – segons un visionari Luis Marquina- la necessitat d’una pista paral·lela en aquesta illa, que s’arriba a construir l’any 71, però no a utilitzar gràcies a l’aparició dels avions comercials de major capacitat i velocitat. Dues figures com Amaro Gómez Pablo i Eustoquio Alonso van aconseguir el miracle que, amb molt pocs mitjans, i un gran equip de professionals, pogués resoldre aquest desequilibri entre oferta i demanda. Fins i tot es crea una empresa per a l’atenció a les companyies i els seus passatgers.

El turisme segueix creixent, el tràfic també, i malgrat l’oposició de la comunitat de l’entorn pel, llavors, problema dels sorolls, s’aconsegueix posar en servei aquesta pista amb limitacions, ja que mancava en aquell moment, d’un sistema adequat pel carreteo dels avions. Es construeix un petit monticle per evitar el soroll de la autovia que a poc a poc també resol els seus problemes sonors.

L’actual és molt còmode, la infraestructura pot atendre el tràfic amb certa facilitat. Escassegen aspectes molt importants com la motivació dels treballadors. Això és alguna cosa que en general es desconeix. La població treballadora és propera als 10.000 treballadors i la que parcialment té activitat pot trobar-se prop dels 30.000. Només ho assenyalo com a indicador del que suposen els pelotazos urbanístics que sempre al·leguen la creació de llocs de treball com a justificació del negoci.

Finalment, el futur. Lo proper no és preocupant, no hi ha amenaces, serem capaços d’atendre a la demanda amb tranquil·litat i amb criteris de qualitat. Lo més llunyà, és més complex. No es parla de créixer de forma arbitrària, es parla de planificar, de tenir visió. Tenim un problema Houston. Això es maneja amb una cosa que aquí cridem ‘pla director’, en altres parts no utilitzen aquest adjectiu dictatorial, ho criden pla mestre, o “future plan”.

Ens va costar molt, de forma interna, però per fi es va fer. Hi havia una amenaça nova, la cridaven l’A380. Ja teníem tot a punt i sense una sola conversa en forma de menjar o de sopar d’amics o enemics i això sota l’acusació de convertir l’aiguamoll de Sant Jordi en una plataforma de formigó. El nostre “Molt Honorable President” va sol·licitar públicament al govern del Regne “gens de plans expansius” en els Aeroports de l’Arxipèlag.

L’escàndol d’Eivissa amb la seva autovia, tapats com sempre amb els enderrocs de Matutes, (com els vestits de Camps), l’escàndol de Són Ohms ocult amb la creació de llocs de treball (com el del Palauet). Totes aquestes cortinetes, amaguen una mala gestió del territori.

 

*Imatge de capçalera per Jaume Gual

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.