Les fotos d'abans dels nus
  • Nadal Suau
  • Periodista
  • nov 2017

Les fotos d’abans dels nus

Una institució pública és, entre altres coses, una fàbrica de produir textos: lleis, ordenances i cartes, per descomptat, però també fullets, articles divulgatius, pròlegs, presentacions de catàleg… Val la pena llegir tots aquests textos amb meticulositat, perquè estan plens de pistes sobre l’estil o la finalitat dels qui presideixen aquesta institució en cada legislatura. Per exemple: tenc a les meves mans el catàleg que el Consell de Mallorca i el seu Arxiu del Sota i de la Imatge (el treball de la qual porta anys sent inapel·lable) han publicat amb motiu de la magnífica exposició en homenatge al geòleg i col·leccionista fotogràfic Andreu Muntaner i Darder: Un recorregut fotogràfic per la façana marítima de Palma (c. 1860-1960). Instal·lada en el Museu Krekovic (vagin amb molta cura: s’arrisquen a equivocar-se de sala i topar amb els quadres esborronadors del senyor Krekovic), l’exposició consisteix en una selecció d’imatges urbanes del descomunal arxiu privat de Muntaner que, presentades sota un patró sistemàtic, permeten entendre la Palma dels anys citats en el seu títol, especialment la del primer terç del segle XX.

És un material fascinant i sorprenent: la manchesteriana fàbrica que s’alçava enfront del mar cap a 1950 forma part d’un passat senzillament inèdit per a la majoria de nosaltres; el relleu rocós de la Riera o aquestes dones rentant la roba de les cases riques en la seva desembocadura enfront del Baluard de Sant Pere desafien la imaginació de qualsevol nascut després del pla Alomar, i a més constitueixen una estampa molt poc reproduïda; el passat agrest del Passeig Marítim i la seva evolució és una lliçó de macroeconomia de postguerra. L’exposició serveix per preguntar-se per les conseqüències de la història sobre la vida col·lectiva, i recorda alguna cosa que Sergio del Molino va subratllar en el seu assaig La España vacía: el país està fet de ciutats que, més enllà dels seus cascos antics (si és que els conserven), tenen amb prou feines cinc o sis dècades. La diminuta Palma que registren les fotografies de l’arxiu Muntaner ha estat superada i desbordada per un territori after-boom fet de barris arquitectònicament precaris, urgents, però també més democràtics. Quant d’aquest urbanisme que lleguem al futur estarà en condicions de sobreviure com ho van fer les construccions aristocràtiques o teocràtiques d’altres èpoques? Han sorgit alguna Llotja, alguna Seu, en l’eixample i la perifèria aixecats per sostenir una Palma “modern”?

Però torno al principi: en aquest catàleg, el Vicepresident del Consell de Mallorca Francesc Miralles signa un text institucional per presentar el seu contingut. No ho ha escrit ell, és clar, ni li correspon escriure-ho: vull dir que així és com ha de ser, al cap i a la fi qui parla és la institució, no un individu. El que li correspon és reblar-ho amb la seva signatura, fer-li-ho seu, ja que els mecanismes d’aquesta institució obtenen la seva orientació conjuntural d’una presidència política. El text de Miralles, encara que no està gens malament, fa una lectura nostàlgica neutral de les imatges: ve a dir que el passat mereix ser registrat i recordat, però en canvi no es percep en ell la convicció que pugui reinterpretar-se o convertir-se en tradició activa. La seva és una nostàlgia confortable, però sense projecció de present o futur, ni en termes d’esperança ni tampoc de crítica. Si aquestes fotografies tenen valor, afirma sense més, és perquè “hi ha quedat retratada la societat que ens ha precedit”.

Miralles comenta que li ha cridat l’atenció una postal datada un 17 d’octubre, “segurament de principis del segle XX”, que recorda el passat industrial de Palma, avui abolit més que desaparegut. Precisament un 17 d’octubre de 1927, Antonio Gramsci va escriure una carta des de la presó de Milà a la seva cunyada Tania Schucht. Gramsci diu d’aquesta ciutat que “des del del punt de vista de l’estructura urbana, em sembla que la curiositat es deu esgotar força de pressa” (cito la traducció d’Alba Dedeu), però que en canvi la ciutat és inesgotable “com a chez soi, com a vida íntima dels milanessos, que estan més lligats a les tradicions del que se sol pensar. La Palma de 1860 a 1950 és una població amb esclats de gran bellesa, però en les fotografies aèries s’intueix molta insularitat autista, provincianisme en un grapat de pols. Les fotos dels molls en els anys vint són desoladorament rústiques. No obstant això, només quinze anys més tard, Llorenç Vilallonga (que s’havia instal·lat a Palma, oh!, en 1927) ja podia permetre’s, en els seus Pousse-Cafè de la revista Brisas, coqueteries europees com aquesta: “Plorar en el moll? Per què no despullar-se?”. En una dècada, el món i la modernitat havien descobert Mallorca, provocant una disrupció local que anava a perdurar, malgrat la pausa de la Guerra Civil i els primers anys de postguerra. S’instal·laven noves formes de vida íntima en una ciutat que malgrat això, com el Milà apuntat per Gramsci, ha seguit basant la major part de la seva intimitat en la part més mesquina de la seva tradició. Una dialèctica que interessaria a l’italià i la resolució de la qual ha estat la mateixa en cada època: vendre ses cases o dur-les a llogar. Sense dir-ho, l’exposició dedicada a l’arxiu Muntaner apunta a l’esclat d’aquest debat sense resoldre. Per a nosaltres, els seus espectadors, no n’hi ha prou amb registrar aquest fet; hem de preguntar-nos quant devem a la pols, quant als nus, i com aconseguir que Palma no ens provoqui nostàlgia sinó il·lusió.

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.