• Carlos Garcia Delgado
  • Professor d’Arquitectura i d’Enginyeria Industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya. Arquitecte i historiador de l’evolució urbana de Palma
  • mai 2017

Intervenció al Congrès SMART ISLANDS per Carlos G. Delgado Segués

Intervenció al Congrés SMART ISLANDS, dia 20 d’abril del 2017 per Carlos G-Delgado Segués, arquitecte.

Bon dia.

Parlaré d’urbanisme. El títol de la meva intervenció és el que apareix en la pantalla:

μηδὲν ἄγαν

De seguida aclariré el que significa. Hi ha hagut moments al llarg de la història en els quals s’han produït transformacions dràstiques dels entorns habitats –ciutats o territoris. Punts d’inflexió que van introduir canvis trascendents.

Els desencadenants d’aquests canvis han estat de diversa naturalesa: invasions, guerres, avançaments tecnològics, i també, de vegades, els canvis en l’activitat econòmica dominant. Aquí em referiré a tres punts d’inflexió causats per (innovacions en) l’activitat econòmica.

El primer va respondre a una importantíssima innovació: la ramadera i l’agricultura. Es va dir Revolució Neolítica. Va acabar amb el nomadisme –caça i recol·lecció com a activitats de supervivència- i va donar pas a a el sedentarisme, a l’aparició de cases, pobles i ciutats.

   

Les ciutats van conservar l’estructura espacial que mostra la imatge. Encara que van anar augmentant la seva grandària, una característica important es va mantenir durant mil·lennis: la convivència de diferents usos. Habitatges, mercats, tallers artesans, escoles, temples, van compartir l’espai en aquest gran invent anomenat ciutat, que acollia vivències i emocions de tot tipus.

Un altre punt d’inflexió va posar en crisi aquest model: va ocórrer amb l’anomenada Revolució Industrial, que es va iniciar en l’Anglaterra del segle XVIII. Al començament, i seguint la tradició, es va mantenir el criteri de la mescla d’usos, i les primeres indústries es van situar a l’interior de les ciutats, al costat d’habitatges o comerços. A poc a poc les indústries van anar envaint l’espai, i aviat aquesta activitat, diferent i invasiva, va entrar en conflicte amb els altres usos: la contaminació provocada per gasos, sorolls, carruatges, residus, va convertir la ciutat en inhabitable.

           

 

Davant aquesta situació, una part de la població va preferir marxar-se, buscant aire net. L’arquitecte I. Howard els va facilitar el camí: va idear les Ciutats Jardí, que tenien una grandària discreta i es connectaven amb l’urbs central mitjançant una xarxa radial de ferrocarrils. Amb el temps aquests assentaments van esdevenir en anodines urbanitzacions de gran grandària.

     

 

Però pocs anys després es va reconèixer l’error. No era la població la que havia de ser expulsada de les ciutats, sinó la indústria! Aquest ús era incompatible amb l’escala humana i amb les activitats equilibrades de la ciutat! Es va prohibir l’activitat industrial als cascos urbans, van aparèixer polígons industrials externs, van tornar els ciutadans que s’havien anat, i la ciutat va recuperar el seu equilibri i habitabilitat.

   

El tercer punt d’inflexió ho estem vivint avui. Al segle XX ha aparegut una nova activitat, també amb enorme potència: el turisme. Podria parlar-se de la Revolució Turística. I avui s’apunten ja preocupants situacions de conflicte.

Com va ocórrer amb la indústria, s’han encès diverses llums vermelles i es requereix d’urgents accions Smart! 

Perquè ens fem càrrec de la situació: cal considerar molt de debò el creixement anual de l’activitat turística al món:

  

A la fi del segle XX: hi havia al món 600 Milions de turistes/any.

16 anys després (any 2016): 1200 Milions / any

El nombre de turistes al món s’ha duplicat en 16 anys!

En Illes Balears, la mateixa corba: en 2000: 6 milions. En 2016: 12 milions.
Creixement previst: 10% anual
En la hipòtesi que es mantingués aquest creixement (!), la previsió per Balears en 2026 seria: 31 Milions.

És aquesta quantitat sostenible i smart?

Les illes són territoris especialment fràgils per ser més vinguts de gust pel turisme, i també ho són algunes ciutats europees. En la ment de tots estan casos com Venècia, molts pobles de la Toscana, Provença, o la pròpia Barcelona. Venècia o Florència van perdre la seva identitat i la seva vida urbana pròpia per convertir-se en neros decorats per a turistes. És això intel·ligent?

El turisme és una activitat bàsica a Balears, on bona part de la població viu d’ella, directa o indirectament. És per tant imprescindible, primer, analitzar de forma asserena la situació i, després, actuar de forma smart. No hem de tenir por a veure la realitat amb objectivitat, ni a aplicar les mesures que més convinguin. La solució de l’estruç no és recomanable. I actuar com a granota en aigua temperada, tampoc.

Els indicadors de sostenibilitat han de servir d’advertiment. Des de fa anys, s’encenen llums vermelles:

La primera llum vermella es va encendre en els anys 70. Va afectar a l’ocupació del territori i al paisatge. Va donar lloc al neologisme balearización, que significa: ocupació desordenada i massiva de zones que van ser privilegiades.

La segona llum vermella (anys 90) va ser l’ocupació de les platges, que es varen colmatar. Molts habitants de la illa van haver d’abandonar el seu habitual bany de mar i alguns van decidir emigrar a l’estiu.

La tercera llum (anys 2000) es va encendre amb el suport d’un nombre creixent de creuers (al voltant de dos milions de visitants a Palma l’any 2016). Es van envair els carrers de les ciutats i van desaparèixer els comerços que estaven al servei dels residents. Es va trencar l’equilibri urbà. El mercat de la Boquería, a Barcelona, de tanta raigambre, és avui una vergonyant tenda de venda massiva de sucs per a turistes.

    

I la quarta llum vermella (anys 2010) és la més alarmant, perquè va més enllà del paisatge, les platges o els carrers: afecta als habitatges. S’ha estès entre la població un negoci domèstic a l’abast de qualsevol: el lloguer vacacional. No ha faltat qui, amb la millor intenció, s’ha mostrat tolerant amb aquesta activitat, incloent-la en l’anomenada economia col·laborativa. Però la veritat és que aquesta activitat és quatre vegades perjudicial per a les ciutats i els pobles. Per què?

1. Trenca el mercat de l’habitatge per a residents: un turista està disposat a pagar, pel mateix habitatge, quatre vegades més del que pot pagar un ciutadà normal. De manera que aquest queda exclòs: ja ningú vol llogar-li un pis. Les persones normals -cambrers, mestres, metges- que busquen casa de lloguer per viure a la ciutat ja no poden fer-ho, i queden al carrer o han d’anar-se. A Eivissa aquesta situació és ja molt greu, i està amenaçant a totes les ciutats i pobles de les illes.

2. El perjudici afegit, que ja pot veure’s en pobles d’Itàlia o de França, és la mort de la ciutat com a estructura activa. Absents els seus habitants, s’absenta també la seva activitat. La ciutat es converteix en una carcassa buida, habitada només per turistes que passegen fent fotos o amb cucurutxos de gelat. Montepulciano, Sant Giminiano, Sant Paul de Vance i punts d’altres pobles que van ser memorables, són avui un decorat patètic de si mateixos, desenllaç que espera als altres. Valldemossa, Fornalutx, Pollensa, els centres històrics d’Eivissa o Palma, han iniciat ja aquest camí.

3. L’ús turístic dels habitatges és a més (per horaris, sorolls i hàbits) incompatible amb l’ús residencial fix. Han passat vostès per l’experiència de tenir com a veïns a turistes? No tots són bullangueros, però molts ho són. I com canvien cada dues setmanes, li tocarà sofrir als de vida alegre un dia o un altre. L’ús turístic en edificis d’habitatges és incompatible (com el va ser la indústria) amb la residència fixa. I si decideix vostè marxar-se, és probable que el seu propietari s’alegri. Si s’accepta aquesta activitat en els cascos urbans, l’expulsió lenta dels seus habitants està garantida.

4. Competeix de forma deslleial amb l’activitat hotelera professional, obligada a complir molts més requisits legals.

 

I vegin el que ocorre. Amb aquesta última llum vermella, com ja va passar amb la Revolució Industrial, la població resident està sent desplaçada. Obligada a abandonar els seus pobles i ciutats. Si no som capaços d’apreciar la gravetat extrema –urbanística i social- d’aquesta situació, difícilment podrem solucionar-la.

El problema és urbanístic: usos incompatibles + desplaçament de la població + la ciutat perd el seu equilibri. Però sobretot, és social: els residents de la ciutat són gradualment exclosos. Els seus habitatges són ara ocupats per turistes de tir curt. El paral·lelisme amb el que va ocórrer amb la indústria és clar:

  

Si no s’atalla el lloguer vacacional en pobles i ciutats, el problema està servit. És smart que residents no puguin llogar habitatges a preu assequible perquè es lloguen a turistes? És smart no poder comptar amb metges, cuiners, mestres, perquè no hi ha possibilitat d’allotjar-los? El desequilibri urbà i social és palès.

Parlem ara de solucions.

Dos problemes són apressants: 1. El nombre creixent de visitants. 2. El lloguer vacacional (quatre vegades perjudicial). Com afrontar-los? Les noves tecnologies ajudaran sens dubte a aportar dades i a garantir l’execució de les mesures que s’adoptin, però la tecnologia és un instrument que, com tots els instruments, només és útil quan està al servei de les bones idees i dels objectius encertats. Sense idees, sense projectes smart, la tecnologia no és mes que una joguina inútil. I quines són les mesures smart? Començarem pel segon problema, el lloguer vacacional.

Hi ha alguna cosa evident: quan es produeix un conflicte entre dos usos i el més feble -en aquest cas l’habitatge per a residents- és de primera necessitat, l’administració pública està obligada a intervenir sense embuts per protegir-ho.

Així va ocórrer quan es va prohibir la instal·lació d’indústries a les ciutats per protegir l’ús residencial.

L’activitat més feble, en el nostre cas, és l’habitatge amb preu de lloguer assequible per a residents. Es troba, doncs, en joc l’elemental dret a l’habitatge i l’equilibri de les nostres ciutats. Es deu, per tant, prohibir-se sense embuts l’habitatge vacacional en els cascos urbans. Per les quatre raons apuntades. La principal: l’exclusió social que provoca.

No hem de tenir por a prohibir. Es va prohibir fumar en els bars i restaurants. Semblava impossible que es complís i alguns es van esquinçar els hàbits. Però era just i va funcionar. Es va prohibir circular amb cotxe per certs carrers de la ciutat (més esquinçat de vestidures), però era l’adequat i ara hem d’agrair-ho. Es van prohibir les indústries a les ciutats, però era smart, i va funcionar. No cal tenir por a prohibir una activitat quan es fa en benefici de la comunitat. Solament cal explicar-ho bé.

Qualsevol solució de mitjes tintes o conciliadora -com les quals es contenen en l’esborrany de la Llei autonòmica a punt d’aprovar-se- serà una esquerda oberta, un cavall de Troia, per a una situació que tendirà a agreujar-se davant la pressió creixent del mercat. Si aquest ús és incompatible amb el dret a l’habitatge i amb el dret als espais urbans per als residents, ha de prohibir-se. Com en el seu moment es va fer amb la indústria, el tabac, els cotxes, o qualsevol altra activitat perjudicial.

 

Queda una reflexió sobre el creixement global previst.

Estem vivint un nou punt d’inflexió històric, i val més que siguem conscients. L’etapa en la qual l’objectiu era competir amb altres illes o ciutats per atreure més i més turistes, s’ha vist superada pels esdeveniments. Aquest objectiu és ja obsolet. La corba de creixement (en quantitat), en Illes Balears, tendeix a fer-se vertical i insostenible. En la hipòtesi que es mantingués l’índex de creixement actual, es triplicaria el nombre de turistes en els propers dotze anys. Ara, per tant, l’intel·ligent és contenir. I créixer en qualitat.

Una altra llum vermella confirma la gravetat de la situació en Illes Balears: el recent augment de turistes ha vingut acompanyat (segons dades de la fundació Impulsa) d’un descens en la renda per càpita. En 20 anys ha passat, de ser la primera comunitat d’Espanya, a ser la setena: per darrere d’Aragó o La Rioja. Se situa ja pràcticament en la mitjana espanyola. Hem entrat en la fase madura d’una llei fonamental de l’Economia: la Llei de Rendiments Decreixents. Més quantitat ja no significa major riquesa, sinó menys rendiment.

L’objectiu smart, per tant, és ara: contenir el nombre i créixer en qualitat. Per als habitants de les illes, i també per al turista.

És cert que el turisme és una activitat d’aparença més amable que la indústria, i algú podria estar temptat, amb la millor intenció, de permetre la seva convivència amb els residents a l’interior de pobles i ciutats. Però no ens enganyem: estaríem com la granota de l’experiment: reposa confiada en aigua temperada fins que es cou. Enfront de l’actitud granota i l’actitud estruç, l’actitud smart.

Cal controlar, doncs, la quantitat. Però com dimonis fer-ho? Per descomptat la mesura no passa ni per ampliar ports o aeroports, ni per un augment del nombre de creuers. El control smart ha de venir, al meu entendre, des de (a) unes decidides (valentes) mesures de control: tant de les entrades de visitants com de les places; i (b) des de l’aplicació d’unes taxes compensatòries justes, que haurien de ser tan elevades com el control de la pròpia demanda requerís. L’actual ecotaxa és incapaç de contenir el devessall. Quan un negoci té tant èxit que els seus clients fan cua al carrer, el lògic no és fer més publicitat, sinó pujar els preus. I si els que pateixen els inconvenients ambientals són els residents fixos, sembla d’elemental justícia que, paral·lelament, aquests es vegin compensats amb una reducció dels seus impostos. Aquesta sí seria una economia col·laborativa i justa. Aquestes mesures elementals solament necessiten de polítics smart capaços d’aplicar-les, i d’empresaris disposats a acceptar que s’adoptin també en el seu benefici.

Corol·lari peus a terra
Però siguem realistes. No sembla que alguns dels nostres polítics, o els responsables de ports i aeroports, estiguin disposats (no se sap si per falta de voluntat o de convicció) a aplicar mesures que deslliguin la protesta d’alguns sectors. De manera que, volguts habitants de pobles i ciutats, preparem-nos per a una insostenible situació. El nombre de turistes i de creuers seguirà creixent, els pocs comerços que queden per al nostre servei en pobles i ciutats aniran desapareixent, i els habitants de les illes no podran llogar un pis i seran a poc a poc expulsats ad maiore Dei gloriam, com en el seu moment va passar amb Adán i Eva, els habitants de Liverpool, o els indis seminolas. Requiescant in pace.

Comiat
I per acabar aquesta xerrada que va voler ser optimista i proposar solucions, els mostraré una imatge que podria resumir-la. Són les ruïnes del santuari de Delfos, a Grècia.

Estem a una illa mediterrània, i d’aquest mar van sorgir civilitzacions tan sàvies com la de l’Antiga Grècia. Quan els seus dirigents es trobaven en moments de tribul·lació o davant dubtes endimoniats, acudien a Delfos a consultar al déu Apol·lo, que, no ho oblidem, era el déu de la clarividència, la intuïció i la previsió. És a dir, el déu smart.

Recordaré només una de les seves consignes. Sembla que hagués estat pensada perquè, segles després, poguéssim encara escoltar-la amb les nostres sordes oïdes. Ens proposa la solució més smart per a aquestes illes, i apareixia escrita en el frontó del temple d’Apol·lo, les restes del qual encara poden veure’s, al peu del teatre de Delfos. Amb la concisió pròpia del sentit de la mesura, que era sagrat per a aquells homes, la inscripció resava:

μηδὲν ἄγαν

gens amb excés

D’aquell temple no queden sinó ruïnes, però diuen que en les nits estavellades d’estiu la veu de la sibil·la encara ressona a la immensa vall, pregonant aquest consell per qui vulgui sentir-ho.

Moltes gràcies i que tenguin un bon dia.

 

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.