• José Carlos Llop
  • mar 2018

Fets consumats

El Pla Mirall ens va ensenyar als qui portem més de mitja vida escrivint sobre la nostra ciutat natal que no hi havia –ni hi ha– res a fer. Que els errors no només no es corregeixen sinó que es reincideix en ells. Que per molt que s’escrigui en els periòdics tal o qual animalada, tal o qual cursileria, tal o qual falta de gust o de respecte a l’esperit del lloc (per no parlar del sentit de la realitat) no serveix de res. Pesa més la decisió del mameluc de torn que el sentit comú, la sensatesa o el refinament del coneixedor. És una novetat dels temps? No necessàriament. Procedeix en part del gremialisme professional: tothom pot opinar amb desimboltura sobre pintura o sobre un llibre –encara que siguin uns ignorants o uns illetrats– perquè creu que només és una qüestió de gust (particular, clar), obviant que sense el coneixement la coixesa intel·lectual –a l’hora d’opinar– és insultant. Ara bé: opini vostè d’urbanisme, del projecte d’un enginyer, o de la remodelació –o l’enderrocament– d’un edifici. Per molt que això sobre el que vostè opina agredeixi o danyi la vista i la sensibilitat, o sigui un acte de barbàrie (hi ha moltes classes de barbàrie, algunes amb gran currículum), no se li farà ni cas. O el que és millor: se li titllarà –si es prenen la molèstia– d’outsider i tot seguirà el seu curs. A pitjor.

Per contra, els que no llegeixen insistiran perquè escrigui sobre això o allò quan la resposta sol ser sempre la mateixa: ‘ho vaig fer fa mesos’. Si li afegim el paradoxal univers –perquè això no és un món sinó un univers– dels interessos particulars, llavors ja anem de crani. Ho repetesc sovint: aquí ‘en parlar del meu no ric’. Quan a un li toquen el seu, actua i opina moltes vegades –sibil·linament o a crits, si és necessari– el contrari del que predica pels altres. L’ecologista es fa la piscina, el que parla de l’asfíxia i saturació de Palma puja el lloguer de les seves propietats, el que protesta de la invasió forana ven a un nòrdic i podria seguir però ho deix aquí: que cadascun afegesqui el que sap. Quan Gertrude Stein li va dir a Graves que això era el paradís, ‘si pots suportar-ho’, no sospitava que estava sent visionària i es convertiria en el paradís dels rendistes. D’aquí el ‘si pots suportar-ho’. Es referia al teu compte corrent.

En tot això només hi ha una política: els fets consumats i el canta, canta cadernera, que jo me’l fic a la butxaca mentre tu fas d’Asurancetúrix, el bard del poblat gal. Ho vaig pensar de matinada, fa uns dies, en passar per davant de l’horrible barrera metàl·lica que van posar fa un any sobre la desembocadura de Sa Riera en el Passeig Sagrera. Fa un any també, vaig escriure en aquestes pàgines un article sobre aquesta aberració, reclamant la deliciosa barana de ferro coronada per petites pinyes –on està ara, per cert?–, retirada amb nocturnitat i traïdoria i substituïda per un horror que va anar –ara ja no– cromat. Es va dir que havia estat per una qüestió de seguretat, ja que l’anterior no impedia que algun nin pogués lliscar-se entre els barrots paral·lels al carrer. Fins llavors no havia caigut cap però es va argumentar que hi havia hagut protestes. Doncs bé, d’acord, no ens queda més remei que creure’ns-ho. Per seguretat també ens martiritzen en els aeroports i ningú diu ni piu. Mentrestant aquesta altra barana entre els barrots de la qual no passa ni un moix, no només continua allà –com un altre malson de l’estètica urbana– sinó que s’ha ampliat cap a un dels laterals de Sa Riera i ha arribat d’un salt a l’altre costat del passeig, no sigui que als nins de Palma i visitants els entri una sobtada febre suïcida i allò sembli la roca Tarpeya dels romans, o la Muntanya Taigeto dels espartans. I això que fa anys ja van retirar del lloc la tremenda escultura de Lorenzo Quinn, veritable motiu de suïcidis en cadena sens dubte: veure allò i voler posar fi a la teva vida era tot un.

Imatge: Diario de Mallorca

En fi, que teníem un pont amb senzilles i belles baranes d’època i artesania de ferro i ara tenim el mateix amb dos espantalls metàl·lics, fruit de la mediocritat de la nostra època… Teníem una resta de la vida dels nostres avis i besavis, que havia sobreviscut i… Fets consumats i delectació en la lletjor. Com les falses llambordes del Pla Mirall, l’horrible peanya encadenada sota la Nancy de Calder, l’espantós bou de Calatrava que penja sobre els nostres caps, el pastitx modernista dels fanals de Jaume III, o el chiripitiflautic portal de l’església de Sant Cayetano. Hi ha i hi haurà més, segur, i alguns molt seriosos. Però és igual. Tindran els parabens d’ignorants que estimen la funcionalitat, o de comitès que es tenen per savis, menyspreen als seus congèneres –especialment si són locals– i bavegen davant el supòsit il·lustrat de fora. La ciutat té aguant pel que sigui. Encara que l’anem perdent més encara del que l’hem perdut, o la donem definitivament per perduda i en mans del capritx sense solta ni volta, o –el que és pitjor– del capritx egocèntric. Perduda, ja dic, com la memòria amb el temps, no es preocupin: això ajuda molt.

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.