• Toni Colom
  • regidor de Mediambient de l'Ajuntament de Valldemossa
  • nov 2016

Camina, caminaràs…

La Serra està travessada per carreteres, camins i tiranys que fan possible que la seva peculiar orografia no ens oculti cap dels seus secrets. Aquesta constatació és a l’hora una evidència d’aquest paisatge tan humanitzat i atractiu que tenim, així com una de les amenaces més greus que afrontam en el temps de manca de mesura i de massificació que vivim.

Aquestes vies varen ser bastides i sostingudes per particulars interessats, per comunitats municipals i excepcionalment per altres institucions.

Tot i que fos en un context socioeconòmic en ocasions de subsistència i de manca extrema de recursos econòmics (allò eren crisis!), els ajuntaments que ens precediren sabien que el seu sosteniment era una prioritat que havien d’atendre i ho feren durant segles: els camins públics han estat elements vertebradors de les comunitats de la Serra i de la Serra com a comunitat.

Amb la creació d’una potent xarxa de carreteres supeditada exclusivament a l’ús de l’automòbil, i els canvis socioeconòmics que representa l’economia turística, les vies municipals veren reduïda la seva funció pràcticament a l’accés a propietats, deixant de ser connectors entre municipis o nuclis del mateix municipi, de donar suport a l’activitat rural o pesquera, o de ser recorreguts de passeig tradicional.

Moltíssims de camins privats i públics han agonitzat i fins i tot han mort aquests darrers 50 anys: un urbanisme sustentat per valors diferents als seculars els ha destruït en els entorns urbans, altres han romàs sense manteniment deteriorant-se irreversiblement i s’han tancat camins públics.

Els ajuntaments que han pres consciència de la responsabilitat que tenen en aquesta matèria es troben a principis del segle XXI en una cruïlla complexa:

  • Tenen competència sobre ells però alhora escassos recursos per conservar-los. Molt sovint no tenen ni un model, ni una prioritat de gestió. Saben gestionar carrers però no camins.

  • Els camins oberts i transitats cada vegada per més gent s’esquincen en relació directa al seu ús. Tenen els ajuntament la capacitat de reposició necessària per assegurar la seva perdurabilitat? Obrim camins per a què, una vegada que hi transiti una multitud, deixin de ser tal com els vàrem conèixer?

  • Hi ha negoci en l’excursionisme a través de camins públics que no està ni regulat, ni gestionat, ni tan sols controlat, pels ajuntaments que en són titulars. Operadors turístics, empreses especialitzades i establiments d’allotjament són els grans beneficiaris d’una activitat que esquinça camins i no reverteix els seus guanys en la seva conservació.

  • En cada municipi hi ha camins dels que particulars han qüestionat el seu caràcter públic fins i tot jurídicament. En alguns casos els han privatitzat de fet. La frontera entre allò públic i allò privat és en ocasions subtil i ha evolucionat al llarg del temps.

  • Els nous usos recreatius dels camins rurals i sobre tot la massificació, amenacen els usos tradicionals i la convivència dels fràgils entorns socials rurals.

Des de Valldemossa observam aquesta situació de forma activa i ens volem sumar als ajuntaments sensibles amb els seus camins.

Hem començat fent una ordenança de gestió i conservació que incorpora cinc elements claus:

– Els camins públics del terme són patrimoni municipal, de la col·lectivitat local, i han de ser objecte de protecció i gestió.

– Els camins municipals s’han de gestionar com una xarxa amb nivells i condicionaments diferenciats. Les limitacions d’ús en algun d’aquests camins, de forma singularitzada i quan és precís, han de ser possibles com passa a les trames urbanes que no es volen colapsar (ACIRE,…).

– La gestió comporta a més de l’obtenció d’ingressos, la planificació de la despesa.

– Qui hi té guany econòmic, hi ha de contribuir, com passa a les vies públiques urbanes.

– La col.laboració amb altres institucions públiques i privades en matèria de camins és imprescindible si volem parlar de xarxa .

Ens hem posat mans a l’obra desbrossant els camins que tenim inventariats, amb una acció pel foment de l’ocupació, obtenint bons resultats.

Però som conscients que el futur dels camins municipals es juga també en altres espais de decissió que ens superen. Feim a continuació algunes propostes per a aquests foros:

– Els ajuntaments sensibles que regulin la gestió i conservació dels seus camins han de rebre suports finalistes (econòmics o en espècies) de l’administració insular i autonòmica, com a mínim. L’ecotaxa ha de trescar aquests camins.

– La gestió dels camins públics ha d’orientar-se a la sostenibilitat. Per tant cada camí ha de tenir un balanç equilibrat entre el cost de l’esquinçament i els ingressos que es destinaran al seu manteniment. S’han d’establir límits, si cal, per equilibrar aquest binomi.

– S’han d’incentivar iniciatives de col·laboració que posin recorreguts privats a disposició del públic sempre amb una planificació de la sostenibilitat necessària.

– Hem de pensar en clau de xarxa local i de sistema Serra o Insular. I actuar com a bons veïnats, amb solucions de consens i sentit comú.

– Les carreteres que ara són les vies de congestió de l’espai i els camins rurals, han de passar a ser vies de descongestió, assumint que també els vianants han de poder circular amb seguretat i garanties per elles. Amb el que costen i l’impacte que tenen les carreteres de la Serra no han de ser només per als cotxes.

– Totes les administracions titulars de camins han d’anar establint uns criteris bàsics de gestió compartits, a través d’una acció normativa elaborada amb el màxim de consens social i la pedagogia necessària. El perill real de la massificació, en especial a la Serra, s’hi ha de tenir ben present.

– Sense dades referides a l’ús, a l’estat, als costos de sosteniment, als valors ambientals, etnogràfics o estètics i a altres condicionants dels nostres camins i sense dades referides a potencials usuaris, ni planificarem ni farem bones normes.

A més d’aquestes propostes, volem compartir amb vosaltres un desig: somniam per a que la gestió dels camins s’humanitzi i sigui el cau per recuperar la figura del caminer, un lloc de feina per a professionals que a més de manejar la maceta d’adobar pedra, el càvec o la xapa, manegin l’ordinador per controlar les reserves i tenguin autoritat per a que els camins siguin espais de convivència.

Antoni X. Colom Colom, regidor de Mediambient de l’Ajuntament de Valldemossa. Setembre de 2016.

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.