• Antoni Colom
  • Regidor de Mediambient de l'Ajuntament de Valldemossa
  • jul 2017

Camina, caminaràs… (La llei de camins que volem)

El Consell de Mallorca ha elaborat un projecte de llei de camins i rutes excursionistes, que ara és en exposició pública fins a principis de juliol, per tal de recollir el parer dels diferents agents que interaccionen amb els camins i les rutes.

Abans de la seva redacció hi va haver una consulta prèvia, un interessant procediment per construir sobre el fonament del parer de la societat que ha de complir i fer complir la norma.

Des de Valldemossa, un poc a la correguda, ja férem aportacions en aquell moment. Ara, abans de traduir-ho en noves aportacions volem compartir una reflexió sobre la llei de camins que necessitem, per veure de sumar i tenir la millor llei, la més necessària: La llei de camins que volem.

Tenim alguna experiència vital i també en la gestió municipal de camins. Férem, fa un any, una ordenança que deia coses diferents, hem xermat quasi tots els camins municipals, estem desenvolupant l’ordenança mitjançant un diagnòstic exhaustiu fet tram a tram, camí a camí i nivell a nivell (de la xarxa municipal). Volem saber com estan i què costarà posar-los en condicions per a un ús sostenible.

Amb aquesta experiència, sabem que els camins de Valldemossa i de Mallorca tenen 3 problemes. Parlem de problemes com una manera d’identificar necessitats. Necessitats que la llei de camins que volem ha d’encaminar.

El primer problema és l’abandó. Obsessionats amb les carreteres, els ajuntaments i les altres institucions havíem oblidat els camins i els seus valors etnològics i naturals. De la mà del Consell hem fet una bona feina amb els Catàlegs de Camins i la incorporació dels camins públics a l’inventari de béns municipals, però malgrat aquest esforç molts dels camins han continuat abandonats. La llei recull la necessitat de culminar aquest procés a tots els municipis mallorquins.

Per resoldre l’abandó hi ha d’haver mitjans per posar-los en condicions. Les carreteres tenen un finançament pactat entre diverses administracions que permet que la xarxa estigui en condicions acceptables. Com que tots emprem les carreteres tots les paguem. Hi ha lleis que donen cos a l’enginyeria econòmica i competencial necessària per disposar de bones carreteres, o bons serveis socials, o sanitaris, o educatius. Qui n’és el titular reb aportacions alienes per invertir i sostenir les seves carreteres o serveis. Podríem aprofitar la llei de camins perquè es posi la base d’un finançament compartit que possibiliti que per exemple, els 2000 veïnats de Valldemossa no vegin com una càrrega conservar una xarxa de 40 km de camins en condicions perquè la gaudeixi tothom?

El segon problema dels camins diagnosticats és l’esquinçament, l’esgotament, l’abandó al mal o excés d’ús. A Valldemossa, i per tot Mallorca, tenim camins en estat terminal per aquest motiu. Els tresquen desenes de milers de persones cada any des de fa anys i la reposició que en fan els seus titulars és quasi nul·la.Les xifres de vianants van en augment.

Pensem que la capacitat de reposició (de conservació en bones condicions d’ús i respectant els elements de valor) ha de ser directament proporcional a la  intensitat de l’ús. És una funció matemàtica senzilla. Si algú garanteix el pas per un camí, n’ha de preveure l’ús i ha de garantir-ne la reposició necessària. Algú que no pot garantir la reposició del camí no hauria d’exposar el camí a una intensitat d’ús letal. Fer-ho seria una irresponsabilitat. Des de les institucions hem de ser responsables en aquest aspecte, en el context de la massificació galopant que vivim a Mallorca.

No tots els camins estaran sotmesos a la mateixa càrrega d’ús, ni la seva funció dins la xarxa local o insular serà la mateixa. I en funció d’aquestes i altres variables hem de saber quin finançament els correspon per a una gestió eficient de la seva conservació.

Podríem aprofitar la llei per establir la relació entre intensitat d’ús i la garantia de reposició, establint els paràmetres racionals que evitin la mort anunciada dels camins més trescats? Podríem preveure accions de xoc per aquells casos realment dramàtics?

El tercer problema dels camins, i l’ordre d’aquest llistat no és un rànquing, és el tancament d’alguns d’ells i si més no, els problemes de trànsit per la pressió de les propietats veïnades. L’oblit social dels camins ens passa factura i sempre hi ha el viu de torn que comença posant una barrera i com que el camí no està escripturat, hi va acabar posant un pany de maleta. Sabent que no ho podia fer, però sabent encara més cert que l’Ajuntament no finançaria una batalla judicial per defensar un element oblidat. També hi ha situacions jurídicament més complexes.

Per resoldre aquesta necessitat, la nova llei sí que estableix un instrumental jurídic esmolat, fent un recull del que ja disposa l’ordenament jurídic, amb la previsió que tant els ajuntaments com el Consell o els particulars puguin ser elements actius en aquest deure de recuperació. L’aspecte oblidat per la llei és la part pràctica de la cobertura d’aquesta necessitat: el finançament de les accions de defensa jurídica. Si hem d’obrir els camins per a gaudi de tothom, han de pagar la seva defensa jurídica els veïnats del municipi en qüestió? Podrà un municipi petit com Valldemossa, endeutat fins a les celles, assumir diversos plets a l’hora? Així com la llei mobilitza la infanteria normativa, podria preveure que finalment són els tribunals els que resolen litigis i que el cofinançament de la defensa jurídica també és un aspecte a regular i compartir?

Potser trobeu que fins ara aquestes consideracions edueixen en excés d’un escairat municipalisme. Idò per si no havia quedat clar, volem continuar pensant en clau local.El Consell proposa una llei que entre altres qüestions, ve a regular els camins municipals, essent que la majoria dels camins públics ho són.

A partir del que hem exposat abans, pensem que la finalitat d’aquesta llei (segurament no l’única) hauria de ser donar eines als ajuntaments perquè exerceixin la seva competència i titularitat sobre els camins i rutes. La llei té a parer meu un enfocament un poc esbiaixat cap al mateix Consell, que no debades n’és l’entitat promotora i segurament resol necessitats d’aquesta institució que poden ser ben legítimes.

Els ajuntaments necessitem eines no sols perquè els camins s’obrin al públic, que hi són, sinó perquè hi estiguin amb un balanç càrrega/reposició correcte en funció del seu ús.

Amb eines que ens permetin controlar aquest balanç -eines per determinar els usos modulant objectivament la intensitat de la càrrega, per la via d’ordenances o altres.

Eines per generar/disposar de recursos propis i aliens per materialitzar la corresponsabilitat en el finançament de la seva reposició i la defensa jurídica.

La majoria d’Ajuntaments assumiran el protagonisme que els correspon, i el Consell no caldrà que faci ni d’ajuntament, ni de fiscalitzador burocràtic.

Ens manca molta feina col·laborativa per dissenyar aquest nou abast que volem que tingui la llei de camins i rutes necessària.

Ànim.

 

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.