• Antoni Martínez Taberner
  • Ecòleg, professor emèrit de la UIB, expresident i vocal de Tramuntana XXI
  • feb 2019

Banys de bosc terapèutics, shinrin yoku i teoria general de sistemes, ÿugen

Ludwig von Bertalanffy, en el seu llibre General System Theory (TGS), escriu que la ciència clàssica procurava i procura analitzar d’una manera aïllada els elements de l’univers observable, amb l’esperança que en tornar-los a ajuntar, conceptualment o experimentalment, es fa intel·ligible el sistema original. Però això no és aplicable als sistemes complexos, on no es poden obviar les relacions entre les parts i les múltiples variables, no del tot independents, que entren en joc. El procediment analític, necessari, però insuficient, permet entendre les parts, però la seva interacció sols serà vàlida si queda satisfeta la condició de linealitat entre parts discretes, com en els models mecanicistes. Aquesta condició no és vàlida ni per a la medicina, ni per a l’ecologia, ni per a la psicologia Gestalt, ni per a la sociologia, ni per a la política, ni per a l’economia. Es tracta de processos irreversibles, de sistemes termodinàmicament oberts, estats de desequilibri dins marges d’estabilitat.

El shinrin yoku pot explicar-se en part des de l’anàlisi clàssica i es pot comprendre des de la síntesi de la TGS, així idò comencem per l’anàlisi.

L’anàlisi

Quan s’inspira, entren molècules que poden passar al sistema circulatori i tenen els seus efectes a qualsevol part de l’organisme, però també poden aportar informació. L’olor de la mar, de la terra banyada, de l’herba tallada, olors pútrides, fragàncies florals i de fruits, olors corporals, el baf de l’estiu en el bosc i les garrigues, etc. Aquestes olors poden tenir la seva funció, o no, a la natura i l’efecte d’algunes d’elles pot ser més rellevant del que es pensava per als humans. Moltes molècules inspirades no són sentides per els humans, i en cavi són ben útils per altres organismes; una cussa en estre deixa anar una essència detectable a més de mil metres per un ca.

Les olors florals serveixen d’atracció per a pol·linitzadors, l’olor pútrida, amb derivats amb sofre de la descomposició d’aminoàcids com la cisteïna, indiquen perill i la no palatabilitat dels aliments, però també són atractives per a alguns insectes que dispersen pol·len d’algunes aràcies de mala olor o espores de bolets pestilents. Les afruitades serveixen per a atraure frugívors que dispersen les llavors. La funció dissuasiva es pot trobar a algunes olors foliars repel·lents al gust, com la del romaní, la sàlvia, la lavanda, etc., que sovint utilitzen els humans per a eliminar l’olor corporal o sexual. L’olor de fusta i de rutàcies com els cítrics sovint tenen funció bactericida i s’interpreten com a olors higièniques i saludables. Les escorces i fustes de cedre, eucaliptus, pi, xiprer, ambre, etc. en són un bon exemple.

Es coneix la relació directa entre la fragància i la seva estructura química i també es van coneixent les funcions d’aquests productes. Sovint es tracta de diverses molècules. L’olor de la mar és deguda al dimetil sulfur que es produeix per descomposició bacteriana de productes de l’activitat del plàncton. Aquestes molècules s’eleven i la llum solar les oxida i dóna subproductes i micra partícules de sulfat que actuen com a nuclis de condensació per a la formació de niguls, la qual cosa facilita pluges i minva l’efecte hivernacle.

L’olor de pluja prové del fet que les gotes d’aigua alliberen substàncies retingudes en el sòl eixut. Aquest aerosol, tan important per als herbívors de sabana (els humans evolucionaren dins la sabana africana i també perseguien aquesta olor) sembla ser una combinació d’aromes amb ozó (ozein, ‘enviar olor’), geosmina (aroma de la terra) produïda per espores de espècies de Streptomices sp. i de Streptosporangium sp. que s’alliberen en banyar-se la terra eixuta i petricor (petros, ‘pedra’, i ikhôr, ‘fluid de les venes dels déus’). També actua en l’olor de terra el Mycobacterium vaccae, entre altres microorganismes que es respiren quan es remou la terra, i que té efectes terapèutics . També es remouen olis vegetals i composts aromàtics de la fullaraca i de l’humus produït a cada comunitat vegetal.

Les plantes i els arbres també desprenen aromes terapèutics gràcies a l’alliberació de composts orgànics volàtils (COV) com els terpens: D-limonè, alfa-pinè, beta-pinè, cafè, però també isoprè, metanol, etanol, àcid acètic i fòrmic, acetona, etilè, etc., no necessàriament terapèutics. Aquests COV s’alliberen sobretot durant l’estiu, particularment en el cas de pins i alzines, mentre que a la primavera són més actives les arboceres i les estepes; en qualsevol cas parlem de concentracions a l’atmosfera de ppb o ppt. Alguns d’aquests composts orgànics volàtils han estat relacionats amb l’activitat dels leucòcits NK (natural killer) del sistema immunitari i amb la major presència de proteïnes anticancerígenes (perforina, granzima A i granulisina).

L’herba tallada també té la seva olor i és funcional, sobretot per altres plantes. L’equip del Dr. Smirnoff estudià la reacció de l’Arabidopsis després de provocar ferides a altres plantes dels voltants i demostrà la comunicació entre plantes. Les plantes “parlen” a través de missatges químics, com explica Stefano Mancuso en els seus llibres, i tenen xarxes de comunicació química radicular tant per a la col·laboració com per a la competència.

També els fongs i bacteris tenen un paper rellevant en la síntesi de composts aromàtics i COV per part de les plantes. Incorporant antibiòtics a algunes plantes com el saüc es va detectar que, tot i seguir tenint flors sanes, no feien olor de saüc; i és que els antibiòtics no havien afectat la planta, però havien eliminat els microorganismes i fongs que viuen a les flors. Es demostra així el paper cabdal, que no coneixem prou, de fongs i bacteris en les aromes de les flors.

Si aquests compostos volàtils que hem explicat serveixen per a tantes coses, segur que seran útils els banys de bosc.

La síntesi

Tant el Tao, que és un sistema filosòfic holístic, com la TGS de Ludwig von Bertalanffy amb els sistemes complexos segueixen les mateixes idees. Seguint el Tao, el Tot o cosmos és un conjunt de proporcions en harmonia, que traduït al llenguatge de la TGS voldria dir que la totalitat dels esdeveniments observables exhibeixen uniformitats estructurals i funcionals que es manifesten com a isomorfismes d’ordre en els diferents nivells d’organització i que són o seran expressables amb funcions matemàtiques. Els sistemes requereixen d’una proporcionalitat entre les parts expressable com a funcions al·lomètriques, com si existís una al·lometria global o joc de proporcions plàstiques.

Josep Quetglas detalla que Le Corbusier, referint-se a l’arquitectura diu: “ha de donar la mesura d’un ordre que sentim en concordança amb l’ordre del món” i que “l’emoció es produeix quan l’obra ressona en nosaltres amb simpatia (en el sentit de la física ondulatòria) amb les lleis de l’univers”. Darwin explicà, entre d’altres coses, que les espècies amb major aptitud o adaptació al medi serien les que deixarien una major descendència, o sigui, les que estan perfectament proporcionades per a la seva funció dins el medi on sobreviuen, per tant a la natura hi ha proporcions, i de la natura ve el sentit de la proporció, si no, no funciona. Sir Walter Armstrong explicava la bellesa com a una expressió de l’aptitud dels objectes per a complir la seva funció; estava explicant el mateix que Darwin. Richard Buckminster Fuller comentava que quan feia una obra la calculava i, si finalment l’obra era bella, en el sentit de la proporció, sabia que els càlculs eren correctes. En les reflexions citades, i a moltes altres, podríem trobar la idea d’al·lometria global plàstica i de l’emoció implícita en aquest estat que podem anomenar bellesa seguint Amstrong i Fuller.

Més enllà de les proporcions que afecten l’espai, la matèria i la forma, queda la variable temporal lligada a la dissipació de l’energia, el ritme de l’energia que motoritza la vida i l’univers sencer. El chi és el ritme de la vida, la vitalitat rítmica o esperit. Les persones, seguint el Tao, han de trobar una ressonància, una simpatia amb el ritme de l’univers i de la vida. El ritme el marca l’energia i el ritme de la biosfera actual és el de la fotosíntesi, la producció primària; tot ésser viu està dissenyat per funcionar al ritme de la biosfera, però en el cas dels humans es pot anar més aviat utilitzant combustibles fòssils o concentrats elèctrics nuclears o d’energies alternatives. Segurament és necessari fer-ho en certes etapes de la vida, però té un cost psíquic i ambiental. En qualsevol cas, l’energia que manté la vida és l’energia termonuclear del Sol filtrada per l’atmosfera, convertida en elèctrica i poder reductor en la fase lluminosa de la fotosíntesi, i en energia química en la fase enzimàtica. Finalment, l’oxidació a les mitocòndries dóna calor, motorització i informació. La vida no és més que un bucle embornal d’entreteniment de la ruta dissipativa de l’energia termonuclear del Sol. Tant pel metabolisme fisiològic i l’estat psíquic de les persones, com per l’estat ambiental global, s’hauria de retrobar el ritme d’aquesta dissipació. No es pot anar sempre accelerat ni tampoc es pot tenir un planeta amb una alliberació de gasos d’efecte hivernacle més accelerada que la seva capacitat de segrest per la mateixa natura. No convé sobrepassar els marges d’estabilitat de trajectòria, de les proporcions, de l’harmonia i de les al·lometries globals més enllà de la seva plasticitat, si no entrem en trajectòries caòtiques o poc predictibles.

Lluis Racionero, en el seu llibre Textos d’estètica Taoista que la comprensió suprasensorial d’aquest estat de ressonància rítmica i de proporcions s’experimenta amb substàncies psicodèliques o amb el ioga profund i en l’expressió artística (el paisatge i el paisatge boscós és una emoció, per a les sensibilitats educades i predisposades).

La conclusió

Sabem que els orientals feien els seus jardins dels lletrats per a retirar-se a pensar, i els dissenyaven per a poder copsar en la seva reflexió la magnitud de la seva ignorància, que és la paradoxa de la saviesa; com més saps, més conscient ets de la teva ignorància. Darwin tenia el seu camí d’arena a Kent. A Kyoto hi ha el passeig arbrat dels filòsofs i a Atenes hi havia el peripathos aristotèlic. Sempre hem necessitat el silenci per entendre les coses, el silenci de la comprensió d’Alexandra Pizarnik, i les aromes dels arbres, les seves proporcions, el seu ritme. Si finalment ens submergim en el shinrin yoku (bany de bosc) tot se serena, com si estigués a punt de nevar o d’entrar l’embat, es fa el silenci i es revela el ÿugen, el sentiment profund de connectivitat i simpatia entre totes les coses… i tal vegada se segrega un poc de dopamina.

Per això, m’agradaria convidar-vos a la trobada que farem al Santuari de Lluc, la jornada formativa: Guiatge de boscos terapèutics. El bany de bosc. 16 i 17 de març 2019.

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.