Cent anys de la mort de l’arquitecte Guillem Reynés Font

10 octubre, 2018

Aquest mes d’Octubre es compleixen els cent anys de la mort de l’arquitecte Guillem Reynés Font, víctima prematura de l’epidèmia de grip que assolà Europa i que va tenir un gran impacte a Mallorca amb més de mil sis-cents morts, molts d’ells persones joves, com és el cas de Reynés, que tot just comptava quaranta-un anys en el moment del seu traspàs.

Amb motiu del cinquantenari de la seva mort, el que havia estat el seu delineant, Antoni Jiménez Vidal publicà en el Diario de Mallorca un article reivindicatiu de la seva figura professional, un escrit que havia estat fins fa poc l’única referència bibliogràfica significativa sobre Guillem Reynés. Per sort , els darrers dotze anys tot un seguit de publicacions molt diverses han permès confegir un perfil molt complet, tant de l’arquitecte com de l’activista cultural i polític que també va ser. En particular, a més d’articles i referències en diaris i revistes especialitzades, ara comptam amb quatre publicacions que faciliten el coneixement exhaustiu de la seva obra i la seva persona amb material procedent de l’arxiu personal conservat per la seva viuda[1], dels propis textos de Reynés[2] i d’altres fonts familiars i professionals. [3] [4]

Des del punt de vista arquitectònic, Guillem Reynés va conciliar diversos estils del moment d’acord amb les diverses influències i mestratges que més varen impactar en la seva formació: el modernisme, fruit de la seva relació amb Joan Rubió i de l’admiració per Gaudí, amb qui col·laborà directament a les reformes de la Seu de Mallorca com a arquitecte diocesà; el noucentisme, com a seguidor de Puig i Cadafalch, que havia estat professor seu a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i que representava la tendència del moment; i el regionalisme, l’estil que més s’avenia amb la seva orientació política i cultural, i que havia begut del seu professor a Madrid, Vicente Lamperez, recuperador de la tradició arquitectònica que recobra l’herència cultural dels territoris.

A aquest eclecticisme es suma la triple vessant professional de Reynés: com a arquitecte religiós pel seu càrrec al Bisbat, com a arquitecte públic per la seva responsabilitat d’arquitecte provincial a la Diputació de Balears i com a arquitecte civil responent a encàrrecs de particulars per a habitatges familiars o espais populars.

Aquest conjunt d’impactes es tradueixen en una obra molt diversa i repartida que, degut a la brevetat de la seva vida, fou completada, molt sovint, per algun dels seus seguidors. Són molts els municipis de Mallorca on hi ha algun testimoni civil del seu pas i moltes les esglésies i convents on es pot catalogar alguna intervenció seva.

Cinema Modern.

Una sumària revisió de les seves principals obres a l’àmbit religiós inclou, a més de les intervencions a la Seu, les reformes al Monestir de Lluc i l’erecció dels seus Misteris del Rosari, els treballs de reforma del Monestir de la Real, l’Església de Santa Tecla a Biniamar, la Rectoria de Selva (model d’arquitectura regionalista) i els projectes dels temples de les Reparadores i de la Santíssima Trinitat a Palma (la primera conclosa per Guillem Forteza i la segona per Gabriel Alomar).

Dins l’àmbit de l’arquitectura pública i civil, destaquen els Pavellons de l’Hospital Psiquiàtric, l’Escola d’Agricultura (actual Conselleria), la Torre dels Caps de l’Almudaina, el Teatre d’Inca, el Cinema Modern i el Cinema Doré i un seguit de projectes escolars (Alaró, Sant Joan, Sineu, Valldemossa…) que serien represos també per Guillem Forteza. Quan a les obres per particulars, despunten la continuïtat de l’edifici modernista de Can Casasayas, projectat per Ricard Roca, i els habitatges per a Joan March, la Torre Cega a Cala Ratjada i al carrer de Sant Miquel (actual seu d’un centre d’art contemporani).

Torre dels Caps de l’Almudaina.

Més enllà de l’arquitectura, des d’una iniciativa com Palma XXI, cal reivindicar en Guillem Reynés l’esperit inquiet, obsessionat per la conservació del patrimoni, que el du a participar en afanys col·lectius en defensa de la llengua (ponent al I Congrés de Llengua Catalana), en la difusió cultural en conferències i articles, en l’acció política al Centre Regionalista (que l’arribà a proposar com a candidat a diputat) o a la directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i direcció del seu museu. En paral·lel, s’arriscà (com ja ho feia d’estudiant a Madrid enfrontant-se al centralisme) donant la cara activament per evitar la destrucció de la Porta de Santa Margarida i dimitint del seu càrrec de vocal de la Comissió Provincial de Monuments quan fou enderrocada i, finalment, protagonitzant una actuació gairebé quixotesca per evitar que la col·lecció d’escultures romanes del Cardenal Despuig sortissin de Mallorca, comprant-les directament de la seva butxaca, juntament amb Josep Ramis d’Ayreflor i fent possible que, ja mort, un cop adquirides per l’Ajuntament de Palma a la seva viuda, essent batle Guillem Forteza, ara es puguin contemplar al pati del Castell de Bellver.

[1] Guillem Reynés Font, Una trajectòria interrompuda. Elvira Gonzalo, Miquel Seguí, Guillem Reynés Corbella. Palma 2008

[2] Arquitectura i art a Mallorca. Antologia de textos de Guillem Reynés Font. Jordi Vidal Reynés. Palma 2006

[3] Un estudiant d’arquitectura retrobat. Guillem Reynés Muntaner. Palma 2016

[4] Guillem Reynés i Font, arquitecte 1877-1918. Guillem Reynés Muntaner. Palma 2018

El paper pintat a Mallorca, un element decoratiu oblidat

3 octubre, 2018

La història social de la ciutat es nodreix també de molts detalls ínfims confegits que poden passar desapercebuts quan només s’examinen els fets. La forma com s’adapten les modes en el vestir o en la decoració dels espais íntims, són un testimoni cultural que tradueixen el gust, les aspiracions, la posició econòmica i les prioritats dels components d’una societat. També, i més en el nostre cas, com es relacionen amb el que passa en el món exterior i en quina mesura hi ha concordança amb les tendències i moviments del moment.

El cas del paper pintat per al guarniment mural, que es va generalitzar des de mitjans del segle XIX en la decoració dels habitatges mitjans i alts, aporta també detalls molt rics sobre la vida social i quotidiana de la ciutat de Palma. El seu estudi, oblidat aquí fins ara, en contrast amb altres llocs, informa també del vigor comercial de la ciutat i del gran esforç importador de l’estranger (França, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya…) per tal de seguir les modes i els gustos del moment. Una Mallorca gens aïllada que segueix les passes d’una Europa que ha fet del paper pintat el gran element decoratiu de referència.

La introducció a Europa del paper pintat, bàsicament a França i Anglaterra, a finals del segle XVI imita els papers que els xinesos pintaven en paper d’arròs, en una tradició decorativa mil·lenària que impressionava als viatjants europeus. La seva ràpida popularització impulsa primer la importació i posteriorment la fabricació pròpia per satisfer la demanda d’un producte, el paper pintat, convertit en un component present gairebé de forma general en la decoració de les cases de les classes altes i mitjanes europees.

L’evolució del paper pintat passa per l’elaboració artesanal, primer en fulls que s’han d’imprimir un a un amb planxes de fusta mullades de pintura, després en paper continu i finalment, a partir de 1830, gràcies a maquinària industrial, que permet la mecanització sistemàtica de paper pintat, la fabricació de milers de rotlles diaris que arriben a combinar fins a vint-i-quatre colors.

A Espanya la constitució el 1786 de la Real Fábrica de Papel Pintado a Madrid, per part d’empresaris francesos, permet que el producte s’ajusti en preus i en oferta. Però tot i que s’obrin altres fàbriques a la capital i també a Vitòria, Barcelona, Alacant, Màlaga, Girona i altres poblacions, la qualitat i la vistositat dels papers anglesos, belgues i francesos fan que la importació predomini i posi en dificultats els fabricants nacionals que han d’implorar el proteccionisme de l’Estat.

Al segle XIX el paper pintat esdevé el gran protagonista de la decoració d’interiors, seguint el curs de les modes, revisitant estils, fent-se present en les noves tendències artístiques i adaptant-se a totes les sensibilitats, a totes les economies i a tots els anhels socials. El paper imita, en primer lloc, els materials que substitueix: domàs, tela, cuiro, per endinsar-se en el desenvolupament de motius florals propis i en el desenvolupament de grans panoràmiques. No és estrany que destacats artistes creatius com Walter Crane i especialment William Morris dediquin una part del seu geni al disseny de models de paper pintat i sanefes, molts dels quals es segueixen reproduint i comercialitzant avui en dia.

A Mallorca a mitjans del segle XIX i ha un comerç molt actiu de paper pintat, tant a Palma com en els pobles, amb una oferta molt extensa. Tres són les fórmules per arribar al client final: els viatjants i representants, que s’instal·len a l’illa per uns dies per vendre el seu producte, els comerços, en un primer moment impremtes i llibreries, després els “magatzems de paper pintat” i, finalment, els mateixos pintors, que aconsellen els seus clients i els dissenyen les decoracions completes per les seves estances. A més, els mateixos pintors importen els papers que col·locaran a les cases de ciutat i dels pobles, als teatres, als centres oficials o les esglésies, omplint les parets amb papers estampats, combinant diversos motius iconogràfics i creant sovint un efecte d'”horror vacui.”

A principis del segle XX el paper pintat segueix essent protagonista en les decoracions murals, amb els dibuixos i estils característics, primer de l’Art Nouveau i a continuació fent el recorregut propi del moment: decó, Bauhaus, racionalisme… fins al pop i la psicodèlia, sense deixar, en tot moment la convivència amb les tradicions clàssiques. Fins a la seva decadència, els anys 80, se seguien empaperant les sales, els menjadors i les habitacions de les cases.

Precisament un d’aquests pintors-decoradors Gaietà Pomar Miró (Palma 1828-1894) és l’iniciador, al carrer de Vicenç Mut, del comerç de papers pintats que continuà el seu nebot amb el nom de Casa Pomar Flores i que ampliaren posteriorment els fills i néts amb la incorporació de la pintura i els materials per a les belles arts. El llegat d’aquesta botiga, existent entre 1860 i 2013, del que són part els prop de cinc mil rotlles de paper dipositats al Museu de Mallorca des de 2003, constitueix una de les majors col·leccions de paper pintat del món i un tresor patrimonial que, juntament amb la seva documentació comercial, han de contribuir a valorar i conèixer millor la nostra història en els aspectes decoratius, empresarials i socials.

(*) Títol de la conferència impartida al Casal Solleric com a part del cicle dedicat a les arts decoratives. Una vitrina sobre la matèria romandrà exposada a la sala vermella del Casal al llarg dels mesos de Setembre i Octubre.

 

 

Imatges: Papers i sanefes de la col·lecció Pomar Flores dipositats al Museu de Mallorca (clickau a les imatges per ampliar el nivell de detall).

Decàleg per salvar el Centre Històric de Palma.

7 maig, 2018

Fa uns dies Palma XXI va publicar un text sobre la transformació accelerada del Centre de Palma en un nou tipus de polígon industrial turístic del segle XXI. Vàrem rebre algunes idees dels nostres socis i amics que anaven en el sentit de crear una alternativa i ens vàrem animar a fer un decàleg que ara presentam. Aquestes són idees “en brut” que cal estudiar en detall i planificar la seva aplicació en varis anys.

1. Descentralitzar la Ciutat. Donar a conèixer i potenciar l’ús d’altres llocs de la badia de Palma que també tenen un patrimoni atractiu, i així desviar visitants, residents i grups d’oci. Espais com per exemple: el Passeig Marítim; El Bosc de Bellver i el Terreno; Marivent i Cala Major; S’Escorxador; La Soledat i Can Ribas; Santa Catalina i el seu Mercat; Pere Garau i el seu Mercat; El Molinar i Ciutat Jardí; Can Pastilla i s’Arenal; etc, etc, i així, perquè tots els barris de Palma tenen un important patrimoni i es poden fer més atractius per tots tipus de públics. Usant part l’impost turístic es pot anar dinamitzant la cultura i el turisme de tota la ciutat.

2. Un megacreuer al dia, com a màxim. L’acumulació de visitants de creuers que només tenen unes hores per veure la ciutat, crea moltes molèsties als residents i no beneficia més que un tipus de comerç en detriment d’un altre. Per tant, cal limitar, amb un consens amb l‘Autoritat Portuària, a un màxim d’un creuer al dia. Això es podria fer mitjançant la gestió estratègica dels pàrquings per autobusos i la distribució de visitants en diferents punts del Centre.

3. Creixement Zero en nous comerços i en places turístiques dins el Centre. A poc a poc, hem anat creant més comerços dirigits als visitants i menys serveis dirigits als residents. Per un altre costat, en 5 anys hem doblat el nombre de places d’hotels al Centre. Ara hi ha una moratòria de places turístiques de tot tipus, moratòria que s’hauria d’allargar i també ampliar als comerços dirigits a turistes, exceptuant els que oferirien serveis per a residents. Una moratòria de 3 anys i després fer una avaluació.

4. Incentivar el lloguer de comerços locals. Facilitar que els comerços tradicionals i els dedicats a oferir serveis als residents, que retornin al Centre Històric. Incentivar-los amb la rebaixa dels impostos com l’IBI, el de gestió de residus sòlids, el de vehicles, l’ORA i l’ACIRE.

5. Declarar progressivament zona ACIRE d’Avingudes cap a dins Ciutat. Hem de pensar en un transport públic eficient i ecològic, amb nous aparcaments dissuasius, lluny del centre i recuperar el tramvia com a transport col·lectiu prioritari. No volem l’aparcament que vol fer l’Autoritat Portuària davant la Llotja. En canvi volem facilitar l’accessibilitat amb un transport gratuït per dins el Centre i preus especials per residents per l’ús dels aparcaments públics, com per exemple el de la Plaça Major que d’aquí poc serà públic. Hem d’aconseguir que tota la ciutat històrica sigui accessible a persones amb mobilitat reduïda. En créixer molt les places d’hotels i de bars, la quantitat de camions de proveïdors és insuportable, per això els proveïdors dels hotels, bars i restaurants, ha d’utilitzar només vehicles petits amb zero emissions.

6. Declarar el Centre Històric: “Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica“, com fan a altres llocs d’Europa. Limitant els horaris dels locals nocturns per tot igual; distanciant les activitats classificades d’oci unes de les altres; estimulant la diversificació comercial; evitant vehicles que facin soroll i obres en els moments de màxima afluència. Així sumarem qualitat de vida pels residents i visitants.

7. Recuperar l’espai públic i fomentar el civisme. A totes les places públiques del Centre (Cort, Plaça Major, Plaça de’n Coll, Plaça de la Llotja, Plaça Drassanes, i altres), hi ha un excés de terrasses de bars i pocs llocs per la gent. Volem que la proporció sigui 50% ús públic divers, i 50% ús privat de restauració. El Born el volem 100% d’ús públic, sense restauració. També hem d’impulsar mesures ciutadanes per incrementar el civisme i la cura del domini públic per part dels ciutadans i ciutadanes.

8. Emprar tècniques i materials artesanals per a la via pública: empedrats, jardineres, voreres, pilons, mobiliari… i evitar elements comprats per catàleg o materials aliens al paisatge del centre històric. Enterrar el cablejat aeri d’electricitat i telefonia i recuperar els programes d’ajudes a la rehabilitació de fatxades i patis. Vigilar que la retolació sempre hi hagi la versió en català i o castellà.

9. Una il·luminació d’acord amb la personalitat del Centre. Hem de repensar tota la il·luminació del centre i fer que les noves faroles que s’estan col·locant tenguin vidres translúcids, que evitin l’enlluernament i facin una llum més suau que permeti veure millor els edificis i agomboli passejar a la nit de forma més agradable.

10. Crear la figura del “Batle” del centre Històric. Finalment, el centre històric necessita d’una figura de govern amb més competències que el Regidor de Districte actual. Una persona delegada del Batle, amb plenes responsabilitats per coordinar un Pla Estratègic de tots els serveis públics que es fan al Centre. Una persona autoritzada per obrir espais de diàleg i informació, per establir ponts entre turistes, residents i comerciants.

Teatre i arquitectura a Palma

9 abril, 2018

L’estudi del lloc del teatre a Palma parteix de la hipòtesi que la ubicació dels teatres a la ciutat no és fruit de l’atzar, sinó que es poden llegir pautes urbanes, arquitectòniques i socials en l’elecció de l’indret. La investigació mostra un inventari dels espais existents, desapareguts i tancats al llarg de la història de Palma. Es tracta d’una catalogació, preliminar i en curs, que recull 83 espais escènics a Ciutat –alguns amb voluntat ostentosa, però la majora humils–. El sistema tipològic de l’oci i de la cultura resultant obre una sèrie de preguntes: Quin és el motiu de la seva construcció? Qui són els seus agents i la seva arquitectura? Quin és el lloc del teatre a Ciutat?

En aquest recorregut històric i urbà, l’estudi de l’espai del teatre esdevé un mitjà per entendre la relació de l’arquitectura amb la cultura al llarg dels segles, abraçant esdeveniments d’alta cultura i de cultura popular. Més enllà de la seva estructura arquitectònica, s’ha de partir de l’esdeveniment teatral, amb una mirada amplia, per a la selecció i definició del lloc del teatre. L’arquitectura i l’escenografia són enteses com la trobada en el mateix temps, en un mateix espai, d’actors i de públic.

Espais i representacions escèniques abans de la Casa de les Comèdies, 1481-1667

A Palma, abans de la Casa de les Comèdies (1667), tenim constància de representacions a l’interior de temples com La Seu (1481-1563) i Montesion (1603-1749), el pati de l’Estudi General (1647 i 1658), en espais públics com en el Born, la casa de D. Pedro Santacilia (1658-1663) o la Sala del gremi dels sabaters (1658-1663 i 1812). Palma no disposava en aquest període d’un edifici destinat a les representacions i el teatre s’adequava temporalment en d’altres espais. Joan Mas i Vives, en analitzar la Consueta dels Set Sagraments, ens descriu com podrien ser aquestes arquitectures efímeres, l’espai escenogràfic d’aquest període a Ciutat:

«Es representava a l’interior del temple, i s’hi havien de bastir dos cadafals, segurament un rere l’altre, amb dues altures diferents, com a la Consueta del Juy: un era el “lloc” del vell malalt que jeia en el seu llit, acompanyat pel diable i la mort, i l’altre, el Calvari, on es feia inicialment la crucifixió i on restava, durant tota l’obra, el Crist, potser substituït per una imatge. Al costat de la creu, hi havia una “roca” d’on havien de sortir successivament els diversos sagraments. A més d’aquests dos cadafals, hom també utilitzava força el sòl de l’església: diversos personatges s’havien d’apropar als “bancs” i Jesús havia de “córrer la vila”, motiu que devia constituir una autèntica processó. A la mort de Crist, s’havia de simular un terratrèmol, “amb remor d’arcabussos i tenebres” i la resurrecció dels morts.»

Casa de les Comèdies. Teatre entre murades, 1667-1836

L’arquitectura de la Casa de les Comèdies (1667-1853), actual Teatre Principal, ve marcada pel seu context. Es situà en un espai fronterer de la ciutat, en el límit entre la ciutat alta i la ciutat baixa i a sobre de l’antiga Riera, en un emplaçament que va definir l’arquitectura i la relació urbana del teatre. D. Juan Barceló, paborde de la Seu, feu donació el 1662 a l’Hospital del terreny per edificar-hi una Casa de les Comèdies i entre 1667 i 1853 fou el veritable lloc del teatre de Ciutat. Les descripcions del teatre de l’època descriuen la bona acollida popular tot i la senzillesa de la seva construcció i de la manca d’elegància.

Les obres de les murades de Palma finalitzaren el 1805. La ciutat quedà delimitada i, a l’interior, un traçat de carrers irregulars i estrets on les Rambles i el Born eren els espais lliures. Tot i la creació del Corral, altres espais escènics van sorgir com alternativa –tímida encara– a la Casa de les Comèdies: El Corral del Xicolater (1765), la Sala del Gremi dels Sastres o la plaça de toros (1817-1933), on es realitzaven tot tipus d’espectacles.

Teatre Principal. Aires liberals i desamortització. 1836-1900

El Teatre Principal es va construir en 1854, en el mateix emplaçament que la Casa de les Comèdies. El teatre original presentava un mal estat de conservació, fet que  –juntament amb els nous aires liberals– van fer enderrocar l’antiga sala i construir-hi el nou edifici l’any 1853. Degut a la impossibilitat de poder generar un edifici autònom –la topografia no ho permetia– i la impossibilitat de generar un eix axial d’entrada, vestíbul i sala; el volum fou organitzat i acabat amb una façana pantalla per tal de donar-li un caràcter urbà al teatre. La seva vida va ésser efímera, ja que un incendi el 1858 el va destruir per complet. El mateix equip d’arquitectes i decoradors referen el teatre: Antoni Sureda Villalonga –arquitecte– i Fèlix Cagé –decorador, i es va reobrir el 1860.

La multiplicitat d’escenaris començà a aparèixer en aquest període: «Por todas partes pululan los teatros caseros», recull la premsa de l’època. La llei de desamortització dels béns de l’Església va fer sorgir el Teatre de la Mercè (1835-1873) –en el refectori de l’antic convent de la Mercè–i el teatre de Sant Francesc (1836-1927) –que tingué diferents noms, tots ells adequant una sala de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís en espai escènic– o El Gran Café del Universo (1860-1872) –posterior Casino republicà a l’antic convent de les monges de la Misericòrdia–. Tots ells foren espais senzills que aprofitaren estructures existents. En canvi, en els terrenys desamortitzats de l’antic convent de Santo Domingo, es creà el Círculo Mallorquín –de caràcter aristocràtic– que entre el 1855 i el 1860 fou l’alternativa al Teatre Principal que s’estava reconstruint.

La sociabilitat estava canviant i van aparèixer altres espais com els casinos, on es feia una mica de tot. Un exemple podria ser el Casino Palmesano (1841-1871): «El Casino es una grande casa antigua en que se han hecho obras considerables para destinarla al objeto que tiene. Compónese de una sala de lectura, tres salas para mesas de juego, una con dos billares, otra de descanso, un cuarto de juntas que en las noches de baile sirve para tocador de las señoras, y un gran salon de baile, de gusto árabe, y por cuyos costados corren dos filas de canapés muy bajos cual corresponde al gusto del salón», com descriu Joan Cortada en el seu viatge de 1845.

Tot i no crear un sistema urbà d’espais, el lloc del teatre s’expandí per la ciutat degut al teatre popular, principal forma de diversió de l’època: el Cafè Recreo (1857-1867), El Recreo Social (1868-1937) –que adoptà diferents noms– o el Cafè del Racó de Plaça (1859-1913), entre d’altres.

La ciutat moderna. Enderrocament de les murades i associacionisme 1900-1936

Eusebi Estada va publicar el 1885 la necessitat d’enderrocar les murades per convertir Palma en una ciutat industrialitzada i moderna. El concurs de Projecte d’Eixample va ser guanyat per l’enginyer Bernat Calvet i Girona, redactat el 1897 i aprovat definitivament el 1901. Entre 1902 i 1935 s’enderrocaren les murades deixant un traçat per les rondes i conservant els vestigis de la part de la mar. En els espais lliures s’hi havia de situar les biblioteques, jutjats, teatres i museus. Tot i que no se n’indicava la ubicació exacta, ja que el «Ramo de la Guerra» es reservava el dret a escollir els terrenys d’aquesta zona per a la construcció d’edificis de caràcter militar.

En tot, iniciatives privades sorgiren a partir de 1900 i es construïren el Teatre Líric (1900-1967) –de l’arquitecte Jaume Alenyar i reformat en el 1910 per Gaspar Bennàssar– situat a l’Hort del Rei i el Teatre Balear (1909-1980) –de l’arquitecte Manuel J. Raspall, arquitecte dels teatres del Paral·lel de Barcelona– situat entre la nova estació de ferrocarril i el Mercat, en terrenys desocupats per l’enderroc de les murades. També teatres efímers o d’estiu se situaren en els espais lliures de l’enderroc com l’Olympia (1928) –Via Roma cantonada amb el carrer del bisbe Campins– i el Pavelló de varietats (1908, futur cine Ideal fins al 1919) –al costat de la plaça de Sant Antoni.

Tot i l’absència de teatres a l’eixample de Palma, tal vegada degut a que són les classes populars les que habitaren aquesta nova àrea de la ciutat fora murades, hi ha una excepció prou significativa: La Casa del Poble (1924-1936), el teatre per a les associacions obreres pagat per Joan March Ordinas i projectat per Guillem Forteza. L’associacionisme, en la seva vessant social i política més que artística, també va fomentar l’aparició d’una sèrie de nous espais disseminats per la ciutat. Es tracta d’associacions com La Protectora (1886-tancat), el Teatre Mar i Terra (1898- …) –de l’arquitecte Josep Segura–, l’Assistència Palmesana (1901-tancat); el Cercle d’obrers catòlics (1878-1929) –posterior Saló Mallorca (1931-1937)– o el Foment del Civisme o Saló de Belles Arts (1925-1934).

Boom turístic. L’expansió de l’arquitectura de l’oci pel Passeig Marítim i reformes urbanes de Gabriel Alomar 1940-1980

El 1940 bona part del pla Calvet estava encara sense edificar i les parts construïdes oferien una densitat desigual. El 1941, Gabriel Alomar redactà el Plan General de Alineaciones y Reforma que va ser el segon pla d’eixample de Palma, aprovat definitivament el 1943. El Pla Alomar també va proposar la millora dels espais públics del centre de Palma. L’Hort del Rei es va recuperar com a jardí públic fet que va condemnar a la demolició el Teatre Líric: «emplazado actualmente en el solar del antiguo “Huerto del Rey”, del cual debe retirarse al volver a destinarse éste a jardines, mejora que todos los ciudadanos unánimemente deseamos», tot i que Alomar va proposar un altre emplaçament pel teatre que mai s’arribà a realitzar.

En els anys 50 es va obrir el Passeig Marítim de Palma en un espai fronterer i límit guanyat al mar, que no havia estat contemplat per cap pla urbanístic de Palma, ni el de Calvet ni el de Alomar, i que esdevindrà un nou eix per l’oci i la cultura a la ciutat. El desnivell condicionarà un altre cop la relació urbana i l’estructura arquitectònica d’aquests espais.

L’Auditorium (1969-…) –iniciativa personal de Marc Ferragut Fluixà que ambicionà construir un espai escènic d’avantguarda, projectat per l’arquitecte Luis Feducchi i dirigit per la família Ferragut– o abans, Tito’s (1957-…) amb una arquitectura a l’aire lliure a sobre de la badia de Palma, projecte de Josep Maria Sostres. Unes obres que fan palès el canvi social i econòmic de Mallorca i que desplacen cap a la zona del Passeig Marítim l’eix de l’oci i la cultura.

Actualitat. Institucionalització del teatre i altres espais

La cartografia teatral de Palma ressaltaria l’eix del Born fins a les Rambles, tot i que afeblit i desdibuixat pel tancament i enderroc d’espais històrics com el Teatre Líric. A les sales històriques se sumarien d’altres més modernes i municipals: Ses Voltes (1983-…) –de l’arquitecte Elias Torres–, el Teatre Xesc Forteza (2003-…) –projecte de Tono Vila–, totes elles en el centre històric que conviuen amb els humils espais de societats cíviques –actualment tancats o desapareguts, a excepció del Teatre Mar i Terra reformat en el 2010–  i amb els refugis d’una avantguarda teatral disseminada –on podríem destacar el Teatre del Mar (1993-…).

Així ens trobem amb vestigis del pas teatral: indrets on el teatre es va establir durant un temps i després va abandonar amb pervivències arquitectòniques en el traçat urbà. Una relació entre la història del teatre, la de la ciutat i també la de l’arquitectura.


Guillem Aloy és arquitecte per l’ETSAB-UPC, 2007, i estudiant de doctorat en teoria i història de l’arquitectura amb la tesi: Atles d’arquitectura teatral a Mallorca. Territori, arquitectura i espai escènic dirigit per Antoni Ramon Graells (ETSAB-UPC) i Joan Mas i Vives (UIB). El seu treball ha sigut guardonat en concursos d’arquitectura i exhibit en esdeveniments nacionals i internacionals. Recentment ha rebut el Premi Ciutat de Palma d’Investigació 2017.

Imatge de capçalera: Teatre Líric, ca. 1920. Josep Truyol. Font: Arxiu del so i de la imatge (ASIM).

El centre històric, nou polígon industrial del segle XXI

4 abril, 2018

Ens recordava Carlos G. Delgado en el recent congrés “Smart Island” celebrat a Calvià, que en el segle XIX molts ciutadans abandonaven les ciutats per antihigièniques, a causa dels problemes que provocaven les indústries que en elles estaven instal·lades. L´higienisme urbà va aconseguir despertar la consciència de les autoritats, les muralles es van eliminar, les ciutats es van modernitzar i les indústries van ser traslladades fora de la ciutat, en llocs específics perquè no molestessin. Juana Roca ens explica en el seu article sobre la fàbrica tèxtil de Can Ribas publicat en Papers del Partal, que aquesta fàbrica va ser fundada en 1830 al centre de Ciutat, concretament al barri de sa Gerreria, i d´allà va ser desplaçada a la Soledat en 1870, quan havia aconseguit una grandària important amb més de 400 treballadors.

A poc a poc van traslladar-se totes les indústries fora de la ciutat cap al nou eixample, fins que en 1967 es va crear el polígon industrial de Son Castelló i les indústries es van anar concentrant en ell. El soroll, la densitat de circulació de transports de mercaderies, els fums, les molèsties de tot tipus i els riscos per a la salut dels habitants, van ser les raons més importants per a una raonable i costosa decisió. El turisme que va reprendre en els anys 50, després de la Guerra Civil i l´europea, era ja una nova indústria, basada en satisfer les vacances familiars d´estiu de les classes treballadores i mitjanes angleses, franceses i nòrdiques, dels països guanyadors de la Segona Guerra Mundial. Van créixer així els nuclis de l´Arenal, Can Pastilla, Santa Ponça, Magaluf, etc.

Mentre la costa de Palma i Mallorca es desenvolupava de la manera que sabem, nosaltres invertíem en els anys 80 molt d´esforç i diners a millorar les condicions de vida dels nostres centres històrics. A Palma, els barris del Puig de Sant Pere i la Calatrava primer, i Santa Catalina i sa Gerreria després, així com una quantitat enorme de cases antigues de tota la ciutat, es van rehabilitar i van fer del centre històric de Palma una ciutat recuperada, molt atractiva per tots els ciutadans i visitants, no solament pels que allà vivien.

La indústria del turisme, buscant noves destinacions i negocis, es va adonar ja en els anys 90, de la importància dels centres antics de les ciutats com a atractiu turístic. Es tractava de posar al mercat turístic una activitat que havia estat minoritària i convertir-la en majoritària: visitar els seus monuments, participar en les seves festes, passejar pels seus carrers, les seves cases, els seus bars, els seus comerços antics, així com gaudir de viure en ella alguns dies. D’aquesta manera va créixer un nou producte de la indústria turística. Una indústria que de manera global ha anat desenvolupant altres fórmules com el turisme de creuers i el turisme de lloguer de pisos, aconseguint un turisme de curta estada, no ja de milers de persones que disfruten tranquil·lament d´una ciutat mediterrània, sinó de milions que la devoren.

A causa de l´enorme volum de persones que passen cada any per la ciutat antiga, es transformen els comerços, bars i restaurants, per donar servei a aquests nous visitants, els seus gustos i demandes, pujant els lloguers de locals i desplaçant el comerç tradicional. Molts pisos i cases es dediquen al lloguer vacacional, pugen de valor i es venen a preus exorbitants, majoritàriament a estrangers de més alt poder adquisitiu, desplaçant als residents tradicionals. Les grans marques multinacionals i les seves franquícies locals s´apoderen dels millors llocs comercials. Les terrasses dels bars dirigits a ells ocupen totes les places i llocs importants de la ciutat: el Born, la plaça de “les tortugues”, la plaça de Cort, la de Santa Eulàlia, la plaça d´en Coll, la plaça Major, etc.

La concentració d´activitats turístiques fa créixer les activitats complementàries en forma de fires, festes, concursos, carreres, etc, que se sumen a les tradicionals com les de Sant Sebastià, carnaval, Fira del Llibre, Setmana Santa, Sant Joan, etc., augmentant sens dubte l´activitat d´oci del centre i arribant en moltes ocasions a situacions de saturació. Tothom vol estar al centre i els que viuen al centre desitgen anar-se a un altre lloc. Com els paguen molt bé les seves cases, venen i se´n van.

Una tal intensitat de monocultiu turístic, només compensat per l´ús administratiu que encara roman, fa que tota la vida tradicional de la ciutat, per la qual cosa va començar sent un atractiu turístic, vagi desapareixent. El centre històric de la ciutat, on han viscut moltes generacions de mallorquins, ja no és un lloc normal per viure, sinó que s’ha convertit en un polígon industrial de turisme urbà. Un negoci del que encara participen els mallorquins però cada vegada menys. Un fenomen que observem atònits i que de moment sembla que no hi ha alternativa.

Article publicat a Diario de Mallorca (29/03/2018): http://www.diariodemallorca.es/opinion/2018/03/29/centre-historic-nou-poligon-industrial/1299874.html

Un aparcament soterrat davant la Llonja?

21 març, 2018

El Passeig Marítim torna a ser noticia. Pareix que l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària s’han posat d’acord en dur a terme una intervenció que permetria que el passeig ho començàs a ser de veres, una reclamació ciutadana que ve d’enfora.

Aquesta consistiria en la reducció del número de carrils destinats al trànsit del vial actual, que passaria de 3+3 a 2+2, i l’ampliació de l’espai destinat a vianants per ambdós costats, el de mar i el de terra. Això suposaria la transformació radical d’aquest espai, en possibilitar una disposició adequada dels usos que ara s’hi concentren: trànsit rodat, transport públic, carril bici, passeig de vianants, zones enjardinades i de repòs,
arbrat, terrasses, locals…

Seria com una primera passa que, si tengués continuïtat els pròxims anys a tota la resta del Front Marítim, des de Portopí fins al Portixol, suposaria probablement una de les transformacions més importants per a la Palma del futur.
Per aconseguir-ho és imprescindible que totes les parts que hi intervenen, Ajuntament i Autoritat Portuària i altres administracions, estiguin perfectament coordinades i es comprometin de veres amb l’objectiu de fer possible una actuació tan important, per damunt d’interessos partidistes i canvis de legislatura. Pensam que és l’única manera de què arribi a ser una realitat aquesta intervenció tan lligada a un model de ciutat que
ben segur desitjam molts dels ciutadans de Palma.

Per tots aquests motius, sorprèn l’anunci que ha aparegut recentment sobre la voluntat de l’Autoritat portuària de fer una aparcament soterrani davant la Llonja. Un anunci que contradiu i va en sentit oposat al pretès endolciment del trànsit a tot el front marítim.

Hauríem de començar a fer-nos a la idea que el cotxe ha de deixar de ser el rei de la ciutat i que no la pot condicionar fins a límits inacceptables. Una infraestructura com aquest aparcament anunciat produiria un efecte de cridada “de llibre” i la conseqüència immediata seria l’augment de la circulació a una zona tan sensible. Tots sabem el que significa un aparcament rotatori: pot ser un bon negoci per al concessionari, que fa números en funció de la màxima ocupació, i aquí, sens dubte hi ha expectatives, però sol ser molt mal negoci per als ciutadans, que veuran augmentar el trànsit pel centre, justament allà on la tendència hauria de ser reduir-lo. I no val aquí l’excusa de voler eliminar l’aparcament en superfície (menys d’un centenar de places que no justifiquen la despesa de soterrar-les, si no és multiplicant-ne la capacitat tal com es pretén), ja que aquestes serien bones de reubicar al Moll mateix.

Si s’han de fer aparcaments amb una visió de futur, s’han de tenir en compte criteris de mobilitat a llarg termini i no repetir models com els de concessions a cinquanta anys en el centre. Els aparcaments nous han de ser dissuasius i allunyats del centre però ben comunicats amb un bon transport públic.

Tot això sense entrar a considerar una altra qüestió: l’impacte que suposaria aquesta barrera de formigó de més de 250 metres de llargària en el subsòl, que pot arribar a alterar els corrents soterranis existents. La modificació de les condicions actuals podrien afectar als edificis pròxims i, concretament a la Llonja, la qual, fonamentada sobre terreny de maresme i sense haver-se mogut en cinc-cents anys, ara podria sofrir les conseqüències d’aquesta actuació. Convé recordar que aquest aparcament se situa bloquejant el pas natural de les escorrenties principals de la ciutat que es corresponen amb el Born i la Rambla, per on passava l’antic llit de sa Riera.

Pensam que aquesta proposta d’aparcament és com un dard enverinat que es llença al cor de Palma; una idea que s’hauria d’abandonar, ja que contradiu i dificulta qualsevol opció futura de reduir el trànsit a la zona i d’aconseguir a la fi, com dèiem al començament, que el Passeig Marítim i, més endavant tot el front marítim, arribin a ser el que reclamam molts de ciutadans: un vertader passeig.

El suïcidi de Lucrècia sota la llum d’un fanal

14 març, 2018

La fi del 2017 s’ha definit pel gradual canvi de llums en els fanals del centre històric. No seré crític amb aquest canvi perquè suposa un estalvi important en l’energia elèctrica però si existia aquí a Mallorca una “contaminació” lumínica que a mi no em molestava era la dels fanals dels carrers de Palma que amb la seva llum groguenca durant dècades han fet ressaltar les façanes i no pocs racons durant la nit. He dedicat els últims dies de l’any passat a recórrer els vells carrers palmesans per gaudir d’un espectacle que se’ns va i aprofitar per prendre fotos per al record.

En aquests passejos nocturns m’he acomiadat de carrers que llueixen o lluïen esplèndids per la lluentor dels seus empedrats com el del carrer la Portella o la preciosa rampa escalonada del carrer de la Gavarrera. Màgics sota la llum potent i groguenca es veuen encara els estretíssims carrerons laterals de les parròquies de Sant Jaume i de Sant Nicolau, aquest últim amb un “envant de capella” el volum sobresortint del qual dinamitza la façana de l’església. Majestuós el nocturn del carrer Concepció amb la seva llarga filera de fanals i l’esplèndida façana gòtica amb quatre “finestres coronelles” de la que va ser casa del Brollador que Salvador Burgues-Safortesa va vendre a les monges del Puig de Maria en 1576. Impressionant la perspectiva del carrer Serra amb la doble volta del gran arc de Ca Formiguera banyada per la llum d’un fanal. Per més adjectius, preciós el contrast de l’arc del carrer Almudaina que pot prendre un to ataronjat quan ho fotografies amb la lluna suspesa en el cel.

Per fi m’acost al carrer del Sol i em par davant la impressionant façana de Ca Catlar amb les seves cinc finestres renaixentistes que prenen una expressió diferent durant la nit. No és difícil recórrer la mirada pels medallons i recordar les al·legories que es mostren en ells identificades, fa temps, per Santiago Sebastián i Antonio Alonso (1973). Es tracta de les Virtuts següents: la Fortalesa, la Prudència, tal vegada la Pietat, la Caritat i la Temprança. Més a l’abast de la nostra vista, en una finestra de l’entresòl, apareix Lucrècia clavant-se el punyal pel qual aquests autors proposen una al·lusió a l’Honestedat. Com és sabut Lucrècia és un personatge de l’antiga Roma que va ser víctima d’una violació per part de Sisè Tarquinio, fill del rei Lucio Tarquinio el Superb (534-510 aC.). Dona bella i amb fama d’honesta no va poder suportar aquell ultratge i va acabar suïcidant-se clavant-se un punyal en el pit, era filla de l’il·lustre romà Espuri Lucreci i esposa de Lucio Tarquinio Colatino. Aquella acció i el desig de venjança de la seva família van influir en la caiguda de la monarquia i l’inici de la república. En Can Catlar Lucrècia apareix amb el pit nu clavant-se la daga amb un gest de dolor que s’ha accentuat amb l’erosió del seu rostre, la llum del fanal ressalta i molt el dramatisme que l’anònim escultor va voler expressar en aquesta figura cisellada a mitjan segle XVI. És un luxe veure-la encara amb aquesta resplendor àuria que aviat desapareixerà benvolguts lectors i lectores.

Fets consumats

7 març, 2018

El Pla Mirall ens va ensenyar als qui portem més de mitja vida escrivint sobre la nostra ciutat natal que no hi havia –ni hi ha– res a fer. Que els errors no només no es corregeixen sinó que es reincideix en ells. Que per molt que s’escrigui en els periòdics tal o qual animalada, tal o qual cursileria, tal o qual falta de gust o de respecte a l’esperit del lloc (per no parlar del sentit de la realitat) no serveix de res. Pesa més la decisió del mameluc de torn que el sentit comú, la sensatesa o el refinament del coneixedor. És una novetat dels temps? No necessàriament. Procedeix en part del gremialisme professional: tothom pot opinar amb desimboltura sobre pintura o sobre un llibre –encara que siguin uns ignorants o uns illetrats– perquè creu que només és una qüestió de gust (particular, clar), obviant que sense el coneixement la coixesa intel·lectual –a l’hora d’opinar– és insultant. Ara bé: opini vostè d’urbanisme, del projecte d’un enginyer, o de la remodelació –o l’enderrocament– d’un edifici. Per molt que això sobre el que vostè opina agredeixi o danyi la vista i la sensibilitat, o sigui un acte de barbàrie (hi ha moltes classes de barbàrie, algunes amb gran currículum), no se li farà ni cas. O el que és millor: se li titllarà –si es prenen la molèstia– d’outsider i tot seguirà el seu curs. A pitjor.

Per contra, els que no llegeixen insistiran perquè escrigui sobre això o allò quan la resposta sol ser sempre la mateixa: ‘ho vaig fer fa mesos’. Si li afegim el paradoxal univers –perquè això no és un món sinó un univers– dels interessos particulars, llavors ja anem de crani. Ho repetesc sovint: aquí ‘en parlar del meu no ric’. Quan a un li toquen el seu, actua i opina moltes vegades –sibil·linament o a crits, si és necessari– el contrari del que predica pels altres. L’ecologista es fa la piscina, el que parla de l’asfíxia i saturació de Palma puja el lloguer de les seves propietats, el que protesta de la invasió forana ven a un nòrdic i podria seguir però ho deix aquí: que cadascun afegesqui el que sap. Quan Gertrude Stein li va dir a Graves que això era el paradís, ‘si pots suportar-ho’, no sospitava que estava sent visionària i es convertiria en el paradís dels rendistes. D’aquí el ‘si pots suportar-ho’. Es referia al teu compte corrent.

En tot això només hi ha una política: els fets consumats i el canta, canta cadernera, que jo me’l fic a la butxaca mentre tu fas d’Asurancetúrix, el bard del poblat gal. Ho vaig pensar de matinada, fa uns dies, en passar per davant de l’horrible barrera metàl·lica que van posar fa un any sobre la desembocadura de Sa Riera en el Passeig Sagrera. Fa un any també, vaig escriure en aquestes pàgines un article sobre aquesta aberració, reclamant la deliciosa barana de ferro coronada per petites pinyes –on està ara, per cert?–, retirada amb nocturnitat i traïdoria i substituïda per un horror que va anar –ara ja no– cromat. Es va dir que havia estat per una qüestió de seguretat, ja que l’anterior no impedia que algun nin pogués lliscar-se entre els barrots paral·lels al carrer. Fins llavors no havia caigut cap però es va argumentar que hi havia hagut protestes. Doncs bé, d’acord, no ens queda més remei que creure’ns-ho. Per seguretat també ens martiritzen en els aeroports i ningú diu ni piu. Mentrestant aquesta altra barana entre els barrots de la qual no passa ni un moix, no només continua allà –com un altre malson de l’estètica urbana– sinó que s’ha ampliat cap a un dels laterals de Sa Riera i ha arribat d’un salt a l’altre costat del passeig, no sigui que als nins de Palma i visitants els entri una sobtada febre suïcida i allò sembli la roca Tarpeya dels romans, o la Muntanya Taigeto dels espartans. I això que fa anys ja van retirar del lloc la tremenda escultura de Lorenzo Quinn, veritable motiu de suïcidis en cadena sens dubte: veure allò i voler posar fi a la teva vida era tot un.

Imatge: Diario de Mallorca

En fi, que teníem un pont amb senzilles i belles baranes d’època i artesania de ferro i ara tenim el mateix amb dos espantalls metàl·lics, fruit de la mediocritat de la nostra època… Teníem una resta de la vida dels nostres avis i besavis, que havia sobreviscut i… Fets consumats i delectació en la lletjor. Com les falses llambordes del Pla Mirall, l’horrible peanya encadenada sota la Nancy de Calder, l’espantós bou de Calatrava que penja sobre els nostres caps, el pastitx modernista dels fanals de Jaume III, o el chiripitiflautic portal de l’església de Sant Cayetano. Hi ha i hi haurà més, segur, i alguns molt seriosos. Però és igual. Tindran els parabens d’ignorants que estimen la funcionalitat, o de comitès que es tenen per savis, menyspreen als seus congèneres –especialment si són locals– i bavegen davant el supòsit il·lustrat de fora. La ciutat té aguant pel que sigui. Encara que l’anem perdent més encara del que l’hem perdut, o la donem definitivament per perduda i en mans del capritx sense solta ni volta, o –el que és pitjor– del capritx egocèntric. Perduda, ja dic, com la memòria amb el temps, no es preocupin: això ajuda molt.

S’han romput els vidres?

5 març, 2018

L’any 1962, s’aprovava la Llei Malraux (coneguda així en record del seu impulsor André Malraux, aleshores ministre de Cultura de França), pionera en la defensa dels centres històrics, la qual impulsà la protecció no només dels monuments, sinó també de les arquitectures domèstiques d’aquests centres.

Poc després, el 1964, el centre històric de Palma va ser declarat Conjunt Històric Artístic, en una declaració on es parla textualment de salvaguardar els barris antics. Idò bé, han passat més de cinquanta anys i pareix que els responsables de l’enllumenat públic de l’Ajuntament de Ciutat consideren que només han de consultar quan es tracta de la il·luminació d’esglésies, obviant sotmetre’s al criteri de la Comissió de Centre Històric de l’Ajuntament (com diuen els articles 370 i 378.3 del PGOU) i al de la Comissió de Patrimoni del Consell Insular.

Tot això ve pel fet que d’un temps ençà s’estan canviant les faroles que il·luminen el casc antic per unes altres que, al nostre entendre, afecten d’una manera determinant a la percepció del patrimoni, i perquè l´argumentació dels responsables d’aquest canvi no ens ha deixat gens tranquils.

Per exemple, que les noves farolesestéticamente se ajustan a los modelos existentes hasta ahora y que han quedado obsoletos, manteniendo incluso el número de caras de cada uno de los faroles tipo gas que se sustituyen”. Si els models existents fins ara han quedat obsolets, per què no replantejar-se a fons el seu disseny en lloc de copiar unes faroles que funcionaven amb gas? I si es tractava de no arriscar i mantenir el disseny, per què li lleven coses que el feien bo, com per exemple la il·luminació difosa que li donaven els vidres? Perquè aquests vidres no només tenien la missió de protegir la font d’il·luminació sinó que, en ser translúcids, evitaven l’enlluernament i feien una llum més suau que permetia veure millor els edificis del centre històric protegit.

Tampoc ens convenç quan diuen que “el alumbrado que se ha modificado no es ornamental, sino vial, por lo que no tiene como objetivo el resalte del patrimonio cercano, para ello se hacen iluminaciones específicas”. Tractar la il·luminació d’un Conjunt Històric Artístic com una simple il·luminació d’un vial, és un error. El tema de la Il·luminació del centre ha estat el gran oblidat o, si més no, tractat de manera insuficient pels responsables que actuen sobre la ciutat. L’adequada percepció de volums, textures, colors, ha estat generalment infravalorada en nom d’un malentès sentit pràctic o econòmic. S’ha aprofundit poc o gens sobre els distints models d’enllumenat de la ciutat històrica i s’ha optat per il·luminar únicament qualque monument, cosa que divideix el conjunt històric en peces, en contraposició a una altra il·luminació més domèstica, global, desmitologitzada i integrada de l’entorn, que precisament realça el valor del centre històric com a peça unitària, sense que això signifiqui menysvalorar monuments singulars, que poden tenir un tractament integrat en el conjunt. El primer tipus d’il·luminació tendeix a fer desaparèixer la resta del conjunt històric, mentre que el segon dignifica i realça les peces de l’arquitectura menor que acompanyen a l’edifici monumental.

D’altra banda, la font d’il·luminació escollida per a les noves lluminàries, són leds. Els responsables afirmen que, “en la iluminación sustituida se ha pasado a 3500 K (es refereixen a graus Kelvin de temperatura de color), lo que se asemeja más a la cromaticidad de la luz solar, por lo que la percepción de ese patrimonio ha de ser mejor”. Sobre això s’ha de puntualitzar que la temperatura de color només defineix l’aparença d’un color i per tant no aclareix res de la qualitat de la seva reproducció. És l’índex de reproducció del color (CRI) el que ens indica la bona reproducció, per tant s’hauria d’argumentar en base a aquest índex. El CRI serà millor si la font d’il·luminació té un espectre continu, és a dir, totes les longituds d’ona dels colors de l’arc de sant Martí. Però si l’espectre és discontinu i no conté tots els colors, la qualitat de reproducció del color serà deficient. Què passa llavors amb els leds? Idò que, en general, no tenen un CRI molt elevat, ja que un CRI alt significa de forma intrínseca una menor eficàcia, donat que les longituds d’ona menys eficaces també estan presents a l’espectre continu. Per això, en base a una economia més gran, s’afavoreixen les longituds del color blau i això té com a resultat la sensació d’una percepció deficient, tant pel que fa als objectes com a les persones.

Si tornam al disseny de les noves lluminàries, podem veure que a més de la desaparició dels vidres laterals, els petits que anaven a la part superior de les antigues s’han substituït per  planxes opaques, perquè és allà on se situen els leds. Torna a suprimir-se una de les característiques que feien adequades les faroles antigues per al centre històric, ja que en permetre una suau il·luminació i un baix percentatge d’emissió cap a la part superior de l’edifici deixava veure el seu volum i proporció, no com les actuals que divideixen l’edifici en dos, deixant una part massa il·luminada i l’altra totalment a les fosques.

Davant aquest fet, els responsables del canvi opinen que “La normativa vigente prohíbe expresamente la dispersión de luz hacia el hemisferio superior. Desde el año 2005, no se colocan farolas que permitan el paso de luz hacia la parte superior de la luminaria”. Deu ser un error d’interpretació, ja que la Llei 3/2005, de 20 d’abril, de protecció del medi nocturn de les Illes Balears, en el seu art. 5.a. diu que es prohibeixen “las luminarias con un flujo de hemisferio superior que supere el 25% del emitido, exceptuando las iluminaciones de un interés especial…”. I és evident que les lluminàries antigues no emetien més d’un 25% del seu flux cap a dalt.

Però el que més sorprèn és l’opinió manifestada referent a la ubicació dels LEDS i la seva invisibilitat: “la disposición del equipo óptico en las nuevas luminarias provoca que desaparezca visualmente el punto de emisión de la luz, por lo que no produce interferencias respecto al entorno, dejando que resalten más las fachadas cercanas”. És evident que els leds si s’observen  a l’altura de la lluminària no es veuen, però des de l’altura de la vista de qualsevol persona que passegi pel carrer, aquests es veuen directament i enlluernen, i costa adaptar novament la visió, degut a l’enlluernament patit. S’adjunta un dibuix en relació a l’enlluernament i percepció de les edificacions.

L’enlluernament impedeix percebre bé l’edifici  |||     Sense enlluernament es veu l’edifici i els seus detalls

 

Per tot això, temes com decidir entre llum concentrada i llum difusa, triar el tipus de font d’il·luminació en relació a la percepció dels colors i l’economia, o tenir en  compte l’adaptació de l’ull i el funcionament del cervell en la percepció, i el principi de què no sempre més llum vol dir més visió,  haurien de ser objecte d’una reflexió a fons abans de procedir unilateralment a l’elecció de les noves lluminàries. Decisions tan importants s’han d’abordar des de diferents disciplines, ja que afecten a problemes molt diversos, que mesclen la ciència amb l’estètica o la història amb la percepció, cosa que fa impossible resoldre’s des d’un sol punt de vista.

Encara hi som a temps?

Pot una illa convertir-se en ciutat?

12 febrer, 2018

Avui dia, és imprescindible replantejar-se què entenem per ciutat. Això és, precisament, el que han estat fent Oriol Nel·lo amb el seu concepte “ciutat de ciutats” i Francesco Indovina amb “arxipèlag metropolità”. Grosso modo, el que els autors exposen és que les actuals dinàmiques, tant urbanes com comercials, de serveis, de mobilitat, poblacionals, entre moltes altres, estenen sobre un espai cada vegada més extens la seva influència, reconfigurant la utilització i concepció clàssica del territori. Encara que van encara més enllà, exposen que quan la població d’un territori pot habitar, treballar, tenir oci i serveis coberts, aquest espai adquireix les mateixes característiques que les ciutats conceptualment enteses, independentment de la seva fesomia, convertint aquests espais en ciutat.Llegir més