Palma, una ciutat hibrida

14 novembre, 2018

La hibridació és un procés especial que es dóna tant en el món biològic com en el cultural. La mula és un exemple molt conegut de l’encreuament entre una egua i un ruc. La clementina ho és, al seu torn, com a fruit entre la taronja i la mandarina amarga. Posats en el món mitològic, el Centaure és un híbrid de la cruïlla entre déus i egües. En tots aquests casos el fruit que apareix és nou, amb noves qualitats i apreciat per molts.

Quan traslladem el concepte d’hibridació al camp de les societats contemporànies, ens trobem amb les interessants reflexions de Salvador Paniker sobre les barreges socials que va produir la colonització anglesa amb la societat hindú i les de Néstor García sobre les barreges entre comunitats indígenes i europees que es donen en tota Llatinoamèrica. En aquestes llargues experiències històriques de dominació però també de convivència de persones i grups humans de cultures molt diferents, observem també que es produeixen noves formes de ser, que sovint són fruit enriquit de cadascuna d’elles i diferents de les originals. Perquè hi hagi hibridació ha d’haver-hi primer contacte prolongat de cultures diferents. Unes vegades en conflicte i competència, altres vegades en pau i col·laboració.

Palma ja des dels seus orígens en el medi mediterrani grecollatí i islàmic ha estat un espai de grans relacions comercials i culturals diferents, on han coincidit races i religions diverses, sovint competitives, de vegades en convivència tolerant. Un lloc òptim per a encreuaments i mescles. Des de la ciutat romana a la ciutat musulmana, durant uns mil anys, la ciutat de Palma va ser fruit de trobades de tot tipus i de lluites per aconseguir hegemonies que a la llarga acabaven sent provisionals, tot i que aprofitant moltes vegades el millor de cadascuna. Els següents 700 anys, des de la conquesta catalanoaragonesa el 1229 fins a la nostra situació actual, la ciutat de Palma va prendre de nou el rumb de la cultura cristiana i llatina, cosa que li va donar una personalitat molt definida, enriquida després per la convivència – no exempta de conflictes- amb la cultura castellana.

L’últim segle ha estat el creixement dels contactes i convivències amb cultures europees i de molts altres països que han conformat un puzle multicultural molt extens. Palma és avui una metròpoli que cobreix tot el territori de la badia de Palma, una metròpoli d’uns 700.000 habitants i de més de 10 milions de visitants a l’any. Avui conviuen a Palma més de 85.000 persones estrangeres de 150 nacionalitats diferents i de les tres religions més rellevants: cristiana, jueva i musulmana, amb les més de 350.000 persones de nacionalitat espanyola. Les persones estrangeres provenen de tots els continents. La majoria de les persones estrangeres del nord d’Europa (anglesos, alemanys, francesos i suecs) viu en els barris costaners i nuclis històrics, on es produeix una major quantitat de serveis hotelers i una millor ubicació dels habitatges amb vistes al mar. En aquests llocs la proporció d’estrangers respecte als espanyols arriba gairebé al 50%. Mentre que els estrangers d’altres països se situen en barris de l’eixample i la perifèria de la ciutat, concentrant una gran quantitat als barris de Pere Garau (xinesos, bolivians, romanesos i búlgars) i Son Gotleu (nigerians i marroquins).

Així doncs veiem que la ciutat de Palma s’ha convertit al llarg del segle XX i XXI en una ciutat metropolitana, multinacional i multicultural, però en canvi s’observa escassa hibridació, poca barreja i poca acció col·lectiva fruit de les integracions culturals i familiars. Com a reacció a aquesta multiculturalitat, sembla més fàcil el replegament a formes més endògenes de convivència que eviten la barreja, i altres formes més exògenes que busquen la relació i la convivència fora de la mateixa ciutat en altres ciutats i llocs del món. En un món europeu tan ple de conflictes entre cultures i races, en el que veiem la pujada de l’extrema dreta, els conflictes amb els refugiats, els islamismes radicals i el terrorisme, és difícil pensar que la hibridació cultural tindrà futur a Palma. També hem de dir que s’observen tendències d’hibridació en el món dels negocis, l’ús de la llengua, els costums, l’arquitectura, el turisme, etc.; que apunten a una evolució de barreja cap a una nova personalitat cultural de la ciutat del segle XXI.

Així i tot no sembla que hi hagi una alternativa millor, ja que la segregació urbana residencial i la vida tancada a la mateixa cultura rebutjant la de l’altre, comporta més problemes i riscos que la hibridació. En canvi, cercar, potenciar i millorar la hibridació ja existent, pot ser una línia de futur que ens faci més forts i millori el nostre benestar col·lectiu. Per això el govern de la ciutat de Palma i les múltiples institucions i entitats actives a la ciutat, haurien d’introduir en la seva agenda, les polítiques d’afavorir la hibridació i aconseguir que la ciutat sigui un món de convivència creativa, amb la participació i aportació dels palmesans suecs, els palmesans alemanys, els palmesans italians, els palmesans búlgars, els palmesans romanesos, els palmesans senegalesos i molts altres col·lectius que aprecien la ciutat, se senten palmesans i volen aportar el seu gra d’arena a la millora de Palma.

Roberto Ferrucci i Venècia com mai no havia estat escrita

31 octubre, 2018

Bona tarda,

Pertanyo a una generació un dels ensenyaments de la qual va ser el poema de Cavafis titulat La ciutat. Amb ell ens educàrem en el destí o la maledicció, segons es vegi, que mai pot un, vagi on vagi, escapar de la seva ciutat natal. ‘No trobaràs una altra terra ni un altre mar; la ciutat anirà en tu sempre’, deien els seus versos. Altres traduccions diuen et perseguirà o t’acompanyarà sempre o anirà darrere de tu, segons la verbositat del traductor. A mi m’agrada més aquesta interiorització de ‘anirà sempre en tu’, encara que soni pitjor.

Però fa l’efecte que el que contenen els versos cavafians, existia quan les ciutats, encara que mutessin, seguien conservant el seu vell esperit; no sé si ara –amb l’edulcorament de les pedres i l’encariment dels carrers– aquest vell esperit roman o s’ha convertit en un actiu més de la gran Borsa Universal. D’aquesta manera, el poema de Cavafis també ha mutat: el que era l’esperit està ocult ara per les franquícies, la decoració urbana, la moda i el turisme: efectivament, vagis on vagis no pots escapar de la teva ciutat perquè totes volen ser la mateixa ciutat; totes es miren i totes es copien i plagien. Per tant el poema de Cavafis ha mutat i la seva essència ha desaparegut. A ningú li preocupen ja aquests versos perquè per al turista totes les ciutats es confonen. Encara que tampoc sé si tot això importa ja de debò a ningú. A ningú que no estigui aquí aquesta tarda, per exemple.

Tornem enrere; tornem a la literatura ja que és amb un escriptor del que es va a parlar aquesta nit de ciutats. O de la ciutat que tothom considera una mica seva, Venècia, metàfora i metonímia de la bellesa, aquest ham mortal; metàfora i metonímia del comerç; metàfora i metonímia del domini del vell món, és a dir, del món mediterrani.

La ciutat és la segona pell de l’escriptor, diu Walter Benjamin, el gran passetjant urbà del segle XX. Jo crec que s’equivoca, que és la casa –tan imbricada a la ciutat, tan civilitzadora– la segona pell de l’escriptor però la ciutat sens dubte també ho és i tan important com la primera i la segona. A l’escriptor li agraden les pells, la pell és l’òrgan major del cos i no hi ha res tan profund, deia Paul Valéry, com la pell. Per a Thomas Bernhard és una malaltia mortal i en llegir-ho vaig creure que deia moral. Ho vaig trobar més apropiat. La ciutat és una de les nostres primeres malalties morals: pensin una altra vegada en el poema de Cavafis. O en Lawrence Durrell i el seu Quartet d’Alexandria, on retrata una ciutat a través de la seva atmosfera i personatges. O en Julien Gracq i el seu fascinant La forma d’una ciutat, en el qual retratant Nantes ens retrata a tots els ciutadans d’Europa. (És molt curiós com aquells escriptors que no surten de la seva ciutat –normalment de províncies– i escriuen una vegada i una altra sobre ella, no només la universalitzen, sinó que la converteixen en un mirall on tots els ciutadans del món poden reconèixer-se).

En fi, no m’agrada citar tant i no obstant això port unes quantes cites. Per què? Primer perquè els escriptors mirem com ningú –per si no ha quedat clar– les ciutats. Som els seus primers exploradors i sabem veure-les abans que ningú i explicar-les com ningú, també. Som la seva memòria; som fins i tot, la seva invenció. Sabem que és l’escenari de la nostra vida perquè és l’escenari del nostre art. Xerr dels escriptors del XIX cap aquí, dels inventors de la novel·la burgesa, de la novel·la que es desenvolupa i aconsegueix la seva màxima esplendor a la ciutat i que té a la ciutat no només un escenari, sinó un personatge principal. De vegades, el major de tots, aquell sense el qual el relat no se sosté, es trontolla i cau: desapareix.

I aquí apareix Roberto Ferrucci, nascut en el Véneto en 1960, autor d’un blog titulat Il Taccuino, quatre novel·les i diversos assajos i llibres entre la meditació i el pamflet poètic, com el qual ho ha portat fins a aquí: Venècia és una llacuna. Roberto Ferrucci o l’home que testimonia perquè Venècia no deixi de ser Venècia i consti el perill on respira ara. La seva tasca és tan difícil com a admirable: com escriu un sobre la seva ciutat quan és la ciutat més escrita del món i pels millors caps de tots els temps? Com s’escriu o reescriu una ciutat escrita i volta a escriure per Goethe, Proust, Dickens, Thomas Mann, el baró Corvo, Chéjov, Byron, George Sand i ja atur perquè podríem estar així, abstrets en una lletania de noms, de grans noms, de noms del solemne gran panteó de la humanitat, tota la nit? De vegades he pensat que Ferrucci suporta Venècia perquè està sovint de viatge –d’estades i festivals– a França, que és on ell i jo ens vam conèixer i ens retrobem per sorpresa de tant en tant, sigui en Saint-Nazaire, a Montpeller, o a París, en un carrer de Montparnasse. Primer veig el seu somriure de reconeixement, després el seu gest circumspecte i amable en l’abraçada i més tard una complicitat submarina que només atorga l’ésser mediterrani i insular: no importa que ens expliquem res i tot recomença on ho deixem. Com ocorr amb la ciutat quan s’abandona i es torna després. Ningú et pregunta com et va anar lluny d’ella; algun fa veure fins i tot que no ho sap; la vida i la mort estan en ella, per a què parlar del que ha ocorregut fora.

Doncs bé: Ferrucci parla de Venècia des de dins i des de fora. Els que no som venecians vam veure fa anys les fotografies dels grans creuers travessant la llacuna, enfront de la Piazzeta o La Giudecca. L’efecte tal vegada hauria entusiasmat a Marinetti, però hi havia aquí un, diguem, efecte Godzilla, preocupant. Efectivament: on abans s’havia congelat la Llacuna –record una novel·la d’Alberto Ongaro, La partida, on ocorria això i darrere d’això, ocorria de tot i poc bé– es va començar a congelar l’espai via massificació humana. La ciutat va deixar de ser-ho per convertir-se en un soc i els seus habitants –la majoria d’ells– van ser expulsats de la seva ciutat i això que tenien un batle filòsof, Massimo Cacciari. Ferrucci ha escrit Venècia és una llacuna, on el títol és la consigna, que al seu torn és la realitat que el món oblida: Venècia no és una ciutat marítima. Venècia és una llacuna. I com sabem des del llac Ness, en una llacuna cap un monstre, no desenes d’ells que com narra Ferrucci amb ‘els motors i grups electrògens constantment en marxa, llançant a l’aire un fum negre que es barreja amb els fums industrials de Porto Marghera… i fent vibrar les cases del seu voltant, anul·lant les televisions i paralitzant els mòbils, dominats tots dos per aquestes tones d’acer i camps magnètics invisibles’. Aquesta és la consciència. Però hi ha una preconsciència del ciutadà –torn a citar a Ferrucci– al moment de despertar-se i donar els primers passos: ‘quan els meus ulls s’obren i encara no estan connectats amb el paisatge, la mirada indueix a error. Et fa sobresaltar. Un diria que un fragment de la ciutat s’ha desprès de la resta’. Així parla Ferrucci en aquest llibre escrit entre Saint-Nazaire –on contempla la fabricació en les drassanes d’aquests paquebots que després creuaran la llacuna veneciana– i Venècia. Saint-Nazaire o la ciutat de la llibertat –des dels seus molls tants van partir cap a Amèrica fugint dels nazis o a la recerca d’una terra de llet i mel– i Venècia, que va posseir el Mediterrani i ara és posseïda no pel turc sinó pels nous titans que espanten als venecians. I al mig Roberto Ferrucci, que escriu la seva ciutat com no havia estat escrita, una de les coses més difícils que pot fer un escriptor nascut a la ciutat més i millor escrita del món. I fent-ho la defensa. Perquè això és també la literatura: una defensa davant el mal.

Ja call. Els deix amb l’autor de Venècia és una llacuna, en mans d’Elena Vallés, o sigui de les millors mans. I en la logística aclaridora, Paula Casadesús.

Moltes gràcies.

Imatge de la I Jornada dels Encontres sobre turisme de masses als centres històrics del Mediterrani (4 d’octubre de 2018).

Imatges del reportatge “Venezia e le grandi navi“, del fotògraf Gianni Berengo Gardin.

** Aquest article va ser el discurs de presentació de José Carlos Llop a Roberto Ferrucci i la seva ponència “La mort de Venècia?”, la qual es va impartir el 4 d’octubre de 2018 en el marc de la primera jornada del cicle “Encontres sobre el turisme de masses als centres històrics del mediterrani”, organitzat per Palma XXI amb la col·laboració del Museu Es Baluard i la Fundació Iniciatives del Mediterrani.

Cent anys de la mort de l’arquitecte Guillem Reynés Font

10 octubre, 2018

Aquest mes d’Octubre es compleixen els cent anys de la mort de l’arquitecte Guillem Reynés Font, víctima prematura de l’epidèmia de grip que assolà Europa i que va tenir un gran impacte a Mallorca amb més de mil sis-cents morts, molts d’ells persones joves, com és el cas de Reynés, que tot just comptava quaranta-un anys en el moment del seu traspàs.

Amb motiu del cinquantenari de la seva mort, el que havia estat el seu delineant, Antoni Jiménez Vidal publicà en el Diario de Mallorca un article reivindicatiu de la seva figura professional, un escrit que havia estat fins fa poc l’única referència bibliogràfica significativa sobre Guillem Reynés. Per sort , els darrers dotze anys tot un seguit de publicacions molt diverses han permès confegir un perfil molt complet, tant de l’arquitecte com de l’activista cultural i polític que també va ser. En particular, a més d’articles i referències en diaris i revistes especialitzades, ara comptam amb quatre publicacions que faciliten el coneixement exhaustiu de la seva obra i la seva persona amb material procedent de l’arxiu personal conservat per la seva viuda[1], dels propis textos de Reynés[2] i d’altres fonts familiars i professionals. [3] [4]

Des del punt de vista arquitectònic, Guillem Reynés va conciliar diversos estils del moment d’acord amb les diverses influències i mestratges que més varen impactar en la seva formació: el modernisme, fruit de la seva relació amb Joan Rubió i de l’admiració per Gaudí, amb qui col·laborà directament a les reformes de la Seu de Mallorca com a arquitecte diocesà; el noucentisme, com a seguidor de Puig i Cadafalch, que havia estat professor seu a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i que representava la tendència del moment; i el regionalisme, l’estil que més s’avenia amb la seva orientació política i cultural, i que havia begut del seu professor a Madrid, Vicente Lamperez, recuperador de la tradició arquitectònica que recobra l’herència cultural dels territoris.

A aquest eclecticisme es suma la triple vessant professional de Reynés: com a arquitecte religiós pel seu càrrec al Bisbat, com a arquitecte públic per la seva responsabilitat d’arquitecte provincial a la Diputació de Balears i com a arquitecte civil responent a encàrrecs de particulars per a habitatges familiars o espais populars.

Aquest conjunt d’impactes es tradueixen en una obra molt diversa i repartida que, degut a la brevetat de la seva vida, fou completada, molt sovint, per algun dels seus seguidors. Són molts els municipis de Mallorca on hi ha algun testimoni civil del seu pas i moltes les esglésies i convents on es pot catalogar alguna intervenció seva.

Cinema Modern.

Una sumària revisió de les seves principals obres a l’àmbit religiós inclou, a més de les intervencions a la Seu, les reformes al Monestir de Lluc i l’erecció dels seus Misteris del Rosari, els treballs de reforma del Monestir de la Real, l’Església de Santa Tecla a Biniamar, la Rectoria de Selva (model d’arquitectura regionalista) i els projectes dels temples de les Reparadores i de la Santíssima Trinitat a Palma (la primera conclosa per Guillem Forteza i la segona per Gabriel Alomar).

Dins l’àmbit de l’arquitectura pública i civil, destaquen els Pavellons de l’Hospital Psiquiàtric, l’Escola d’Agricultura (actual Conselleria), la Torre dels Caps de l’Almudaina, el Teatre d’Inca, el Cinema Modern i el Cinema Doré i un seguit de projectes escolars (Alaró, Sant Joan, Sineu, Valldemossa…) que serien represos també per Guillem Forteza. Quan a les obres per particulars, despunten la continuïtat de l’edifici modernista de Can Casasayas, projectat per Ricard Roca, i els habitatges per a Joan March, la Torre Cega a Cala Ratjada i al carrer de Sant Miquel (actual seu d’un centre d’art contemporani).

Torre dels Caps de l’Almudaina.

Més enllà de l’arquitectura, des d’una iniciativa com Palma XXI, cal reivindicar en Guillem Reynés l’esperit inquiet, obsessionat per la conservació del patrimoni, que el du a participar en afanys col·lectius en defensa de la llengua (ponent al I Congrés de Llengua Catalana), en la difusió cultural en conferències i articles, en l’acció política al Centre Regionalista (que l’arribà a proposar com a candidat a diputat) o a la directiva de la Societat Arqueològica Lul·liana i direcció del seu museu. En paral·lel, s’arriscà (com ja ho feia d’estudiant a Madrid enfrontant-se al centralisme) donant la cara activament per evitar la destrucció de la Porta de Santa Margarida i dimitint del seu càrrec de vocal de la Comissió Provincial de Monuments quan fou enderrocada i, finalment, protagonitzant una actuació gairebé quixotesca per evitar que la col·lecció d’escultures romanes del Cardenal Despuig sortissin de Mallorca, comprant-les directament de la seva butxaca, juntament amb Josep Ramis d’Ayreflor i fent possible que, ja mort, un cop adquirides per l’Ajuntament de Palma a la seva viuda, essent batle Guillem Forteza, ara es puguin contemplar al pati del Castell de Bellver.

[1] Guillem Reynés Font, Una trajectòria interrompuda. Elvira Gonzalo, Miquel Seguí, Guillem Reynés Corbella. Palma 2008

[2] Arquitectura i art a Mallorca. Antologia de textos de Guillem Reynés Font. Jordi Vidal Reynés. Palma 2006

[3] Un estudiant d’arquitectura retrobat. Guillem Reynés Muntaner. Palma 2016

[4] Guillem Reynés i Font, arquitecte 1877-1918. Guillem Reynés Muntaner. Palma 2018

El paper pintat a Mallorca, un element decoratiu oblidat

3 octubre, 2018

La història social de la ciutat es nodreix també de molts detalls ínfims confegits que poden passar desapercebuts quan només s’examinen els fets. La forma com s’adapten les modes en el vestir o en la decoració dels espais íntims, són un testimoni cultural que tradueixen el gust, les aspiracions, la posició econòmica i les prioritats dels components d’una societat. També, i més en el nostre cas, com es relacionen amb el que passa en el món exterior i en quina mesura hi ha concordança amb les tendències i moviments del moment.

El cas del paper pintat per al guarniment mural, que es va generalitzar des de mitjans del segle XIX en la decoració dels habitatges mitjans i alts, aporta també detalls molt rics sobre la vida social i quotidiana de la ciutat de Palma. El seu estudi, oblidat aquí fins ara, en contrast amb altres llocs, informa també del vigor comercial de la ciutat i del gran esforç importador de l’estranger (França, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya…) per tal de seguir les modes i els gustos del moment. Una Mallorca gens aïllada que segueix les passes d’una Europa que ha fet del paper pintat el gran element decoratiu de referència.

La introducció a Europa del paper pintat, bàsicament a França i Anglaterra, a finals del segle XVI imita els papers que els xinesos pintaven en paper d’arròs, en una tradició decorativa mil·lenària que impressionava als viatjants europeus. La seva ràpida popularització impulsa primer la importació i posteriorment la fabricació pròpia per satisfer la demanda d’un producte, el paper pintat, convertit en un component present gairebé de forma general en la decoració de les cases de les classes altes i mitjanes europees.

L’evolució del paper pintat passa per l’elaboració artesanal, primer en fulls que s’han d’imprimir un a un amb planxes de fusta mullades de pintura, després en paper continu i finalment, a partir de 1830, gràcies a maquinària industrial, que permet la mecanització sistemàtica de paper pintat, la fabricació de milers de rotlles diaris que arriben a combinar fins a vint-i-quatre colors.

A Espanya la constitució el 1786 de la Real Fábrica de Papel Pintado a Madrid, per part d’empresaris francesos, permet que el producte s’ajusti en preus i en oferta. Però tot i que s’obrin altres fàbriques a la capital i també a Vitòria, Barcelona, Alacant, Màlaga, Girona i altres poblacions, la qualitat i la vistositat dels papers anglesos, belgues i francesos fan que la importació predomini i posi en dificultats els fabricants nacionals que han d’implorar el proteccionisme de l’Estat.

Al segle XIX el paper pintat esdevé el gran protagonista de la decoració d’interiors, seguint el curs de les modes, revisitant estils, fent-se present en les noves tendències artístiques i adaptant-se a totes les sensibilitats, a totes les economies i a tots els anhels socials. El paper imita, en primer lloc, els materials que substitueix: domàs, tela, cuiro, per endinsar-se en el desenvolupament de motius florals propis i en el desenvolupament de grans panoràmiques. No és estrany que destacats artistes creatius com Walter Crane i especialment William Morris dediquin una part del seu geni al disseny de models de paper pintat i sanefes, molts dels quals es segueixen reproduint i comercialitzant avui en dia.

A Mallorca a mitjans del segle XIX i ha un comerç molt actiu de paper pintat, tant a Palma com en els pobles, amb una oferta molt extensa. Tres són les fórmules per arribar al client final: els viatjants i representants, que s’instal·len a l’illa per uns dies per vendre el seu producte, els comerços, en un primer moment impremtes i llibreries, després els “magatzems de paper pintat” i, finalment, els mateixos pintors, que aconsellen els seus clients i els dissenyen les decoracions completes per les seves estances. A més, els mateixos pintors importen els papers que col·locaran a les cases de ciutat i dels pobles, als teatres, als centres oficials o les esglésies, omplint les parets amb papers estampats, combinant diversos motius iconogràfics i creant sovint un efecte d'”horror vacui.”

A principis del segle XX el paper pintat segueix essent protagonista en les decoracions murals, amb els dibuixos i estils característics, primer de l’Art Nouveau i a continuació fent el recorregut propi del moment: decó, Bauhaus, racionalisme… fins al pop i la psicodèlia, sense deixar, en tot moment la convivència amb les tradicions clàssiques. Fins a la seva decadència, els anys 80, se seguien empaperant les sales, els menjadors i les habitacions de les cases.

Precisament un d’aquests pintors-decoradors Gaietà Pomar Miró (Palma 1828-1894) és l’iniciador, al carrer de Vicenç Mut, del comerç de papers pintats que continuà el seu nebot amb el nom de Casa Pomar Flores i que ampliaren posteriorment els fills i néts amb la incorporació de la pintura i els materials per a les belles arts. El llegat d’aquesta botiga, existent entre 1860 i 2013, del que són part els prop de cinc mil rotlles de paper dipositats al Museu de Mallorca des de 2003, constitueix una de les majors col·leccions de paper pintat del món i un tresor patrimonial que, juntament amb la seva documentació comercial, han de contribuir a valorar i conèixer millor la nostra història en els aspectes decoratius, empresarials i socials.

(*) Títol de la conferència impartida al Casal Solleric com a part del cicle dedicat a les arts decoratives. Una vitrina sobre la matèria romandrà exposada a la sala vermella del Casal al llarg dels mesos de Setembre i Octubre.

 

 

Imatges: Papers i sanefes de la col·lecció Pomar Flores dipositats al Museu de Mallorca (clickau a les imatges per ampliar el nivell de detall).

Decàleg per salvar el Centre Històric de Palma.

7 maig, 2018

Fa uns dies Palma XXI va publicar un text sobre la transformació accelerada del Centre de Palma en un nou tipus de polígon industrial turístic del segle XXI. Vàrem rebre algunes idees dels nostres socis i amics que anaven en el sentit de crear una alternativa i ens vàrem animar a fer un decàleg que ara presentam. Aquestes són idees “en brut” que cal estudiar en detall i planificar la seva aplicació en varis anys.

1. Descentralitzar la Ciutat. Donar a conèixer i potenciar l’ús d’altres llocs de la badia de Palma que també tenen un patrimoni atractiu, i així desviar visitants, residents i grups d’oci. Espais com per exemple: el Passeig Marítim; El Bosc de Bellver i el Terreno; Marivent i Cala Major; S’Escorxador; La Soledat i Can Ribas; Santa Catalina i el seu Mercat; Pere Garau i el seu Mercat; El Molinar i Ciutat Jardí; Can Pastilla i s’Arenal; etc, etc, i així, perquè tots els barris de Palma tenen un important patrimoni i es poden fer més atractius per tots tipus de públics. Usant part l’impost turístic es pot anar dinamitzant la cultura i el turisme de tota la ciutat.

2. Un megacreuer al dia, com a màxim. L’acumulació de visitants de creuers que només tenen unes hores per veure la ciutat, crea moltes molèsties als residents i no beneficia més que un tipus de comerç en detriment d’un altre. Per tant, cal limitar, amb un consens amb l‘Autoritat Portuària, a un màxim d’un creuer al dia. Això es podria fer mitjançant la gestió estratègica dels pàrquings per autobusos i la distribució de visitants en diferents punts del Centre.

3. Creixement Zero en nous comerços i en places turístiques dins el Centre. A poc a poc, hem anat creant més comerços dirigits als visitants i menys serveis dirigits als residents. Per un altre costat, en 5 anys hem doblat el nombre de places d’hotels al Centre. Ara hi ha una moratòria de places turístiques de tot tipus, moratòria que s’hauria d’allargar i també ampliar als comerços dirigits a turistes, exceptuant els que oferirien serveis per a residents. Una moratòria de 3 anys i després fer una avaluació.

4. Incentivar el lloguer de comerços locals. Facilitar que els comerços tradicionals i els dedicats a oferir serveis als residents, que retornin al Centre Històric. Incentivar-los amb la rebaixa dels impostos com l’IBI, el de gestió de residus sòlids, el de vehicles, l’ORA i l’ACIRE.

5. Declarar progressivament zona ACIRE d’Avingudes cap a dins Ciutat. Hem de pensar en un transport públic eficient i ecològic, amb nous aparcaments dissuasius, lluny del centre i recuperar el tramvia com a transport col·lectiu prioritari. No volem l’aparcament que vol fer l’Autoritat Portuària davant la Llotja. En canvi volem facilitar l’accessibilitat amb un transport gratuït per dins el Centre i preus especials per residents per l’ús dels aparcaments públics, com per exemple el de la Plaça Major que d’aquí poc serà públic. Hem d’aconseguir que tota la ciutat històrica sigui accessible a persones amb mobilitat reduïda. En créixer molt les places d’hotels i de bars, la quantitat de camions de proveïdors és insuportable, per això els proveïdors dels hotels, bars i restaurants, ha d’utilitzar només vehicles petits amb zero emissions.

6. Declarar el Centre Històric: “Zona d’Especial Protecció de la Qualitat Acústica“, com fan a altres llocs d’Europa. Limitant els horaris dels locals nocturns per tot igual; distanciant les activitats classificades d’oci unes de les altres; estimulant la diversificació comercial; evitant vehicles que facin soroll i obres en els moments de màxima afluència. Així sumarem qualitat de vida pels residents i visitants.

7. Recuperar l’espai públic i fomentar el civisme. A totes les places públiques del Centre (Cort, Plaça Major, Plaça de’n Coll, Plaça de la Llotja, Plaça Drassanes, i altres), hi ha un excés de terrasses de bars i pocs llocs per la gent. Volem que la proporció sigui 50% ús públic divers, i 50% ús privat de restauració. El Born el volem 100% d’ús públic, sense restauració. També hem d’impulsar mesures ciutadanes per incrementar el civisme i la cura del domini públic per part dels ciutadans i ciutadanes.

8. Emprar tècniques i materials artesanals per a la via pública: empedrats, jardineres, voreres, pilons, mobiliari… i evitar elements comprats per catàleg o materials aliens al paisatge del centre històric. Enterrar el cablejat aeri d’electricitat i telefonia i recuperar els programes d’ajudes a la rehabilitació de fatxades i patis. Vigilar que la retolació sempre hi hagi la versió en català i o castellà.

9. Una il·luminació d’acord amb la personalitat del Centre. Hem de repensar tota la il·luminació del centre i fer que les noves faroles que s’estan col·locant tenguin vidres translúcids, que evitin l’enlluernament i facin una llum més suau que permeti veure millor els edificis i agomboli passejar a la nit de forma més agradable.

10. Crear la figura del “Batle” del centre Històric. Finalment, el centre històric necessita d’una figura de govern amb més competències que el Regidor de Districte actual. Una persona delegada del Batle, amb plenes responsabilitats per coordinar un Pla Estratègic de tots els serveis públics que es fan al Centre. Una persona autoritzada per obrir espais de diàleg i informació, per establir ponts entre turistes, residents i comerciants.

Teatre i arquitectura a Palma

9 abril, 2018

L’estudi del lloc del teatre a Palma parteix de la hipòtesi que la ubicació dels teatres a la ciutat no és fruit de l’atzar, sinó que es poden llegir pautes urbanes, arquitectòniques i socials en l’elecció de l’indret. La investigació mostra un inventari dels espais existents, desapareguts i tancats al llarg de la història de Palma. Es tracta d’una catalogació, preliminar i en curs, que recull 83 espais escènics a Ciutat –alguns amb voluntat ostentosa, però la majora humils–. El sistema tipològic de l’oci i de la cultura resultant obre una sèrie de preguntes: Quin és el motiu de la seva construcció? Qui són els seus agents i la seva arquitectura? Quin és el lloc del teatre a Ciutat?

En aquest recorregut històric i urbà, l’estudi de l’espai del teatre esdevé un mitjà per entendre la relació de l’arquitectura amb la cultura al llarg dels segles, abraçant esdeveniments d’alta cultura i de cultura popular. Més enllà de la seva estructura arquitectònica, s’ha de partir de l’esdeveniment teatral, amb una mirada amplia, per a la selecció i definició del lloc del teatre. L’arquitectura i l’escenografia són enteses com la trobada en el mateix temps, en un mateix espai, d’actors i de públic.

Espais i representacions escèniques abans de la Casa de les Comèdies, 1481-1667

A Palma, abans de la Casa de les Comèdies (1667), tenim constància de representacions a l’interior de temples com La Seu (1481-1563) i Montesion (1603-1749), el pati de l’Estudi General (1647 i 1658), en espais públics com en el Born, la casa de D. Pedro Santacilia (1658-1663) o la Sala del gremi dels sabaters (1658-1663 i 1812). Palma no disposava en aquest període d’un edifici destinat a les representacions i el teatre s’adequava temporalment en d’altres espais. Joan Mas i Vives, en analitzar la Consueta dels Set Sagraments, ens descriu com podrien ser aquestes arquitectures efímeres, l’espai escenogràfic d’aquest període a Ciutat:

«Es representava a l’interior del temple, i s’hi havien de bastir dos cadafals, segurament un rere l’altre, amb dues altures diferents, com a la Consueta del Juy: un era el “lloc” del vell malalt que jeia en el seu llit, acompanyat pel diable i la mort, i l’altre, el Calvari, on es feia inicialment la crucifixió i on restava, durant tota l’obra, el Crist, potser substituït per una imatge. Al costat de la creu, hi havia una “roca” d’on havien de sortir successivament els diversos sagraments. A més d’aquests dos cadafals, hom també utilitzava força el sòl de l’església: diversos personatges s’havien d’apropar als “bancs” i Jesús havia de “córrer la vila”, motiu que devia constituir una autèntica processó. A la mort de Crist, s’havia de simular un terratrèmol, “amb remor d’arcabussos i tenebres” i la resurrecció dels morts.»

Casa de les Comèdies. Teatre entre murades, 1667-1836

L’arquitectura de la Casa de les Comèdies (1667-1853), actual Teatre Principal, ve marcada pel seu context. Es situà en un espai fronterer de la ciutat, en el límit entre la ciutat alta i la ciutat baixa i a sobre de l’antiga Riera, en un emplaçament que va definir l’arquitectura i la relació urbana del teatre. D. Juan Barceló, paborde de la Seu, feu donació el 1662 a l’Hospital del terreny per edificar-hi una Casa de les Comèdies i entre 1667 i 1853 fou el veritable lloc del teatre de Ciutat. Les descripcions del teatre de l’època descriuen la bona acollida popular tot i la senzillesa de la seva construcció i de la manca d’elegància.

Les obres de les murades de Palma finalitzaren el 1805. La ciutat quedà delimitada i, a l’interior, un traçat de carrers irregulars i estrets on les Rambles i el Born eren els espais lliures. Tot i la creació del Corral, altres espais escènics van sorgir com alternativa –tímida encara– a la Casa de les Comèdies: El Corral del Xicolater (1765), la Sala del Gremi dels Sastres o la plaça de toros (1817-1933), on es realitzaven tot tipus d’espectacles.

Teatre Principal. Aires liberals i desamortització. 1836-1900

El Teatre Principal es va construir en 1854, en el mateix emplaçament que la Casa de les Comèdies. El teatre original presentava un mal estat de conservació, fet que  –juntament amb els nous aires liberals– van fer enderrocar l’antiga sala i construir-hi el nou edifici l’any 1853. Degut a la impossibilitat de poder generar un edifici autònom –la topografia no ho permetia– i la impossibilitat de generar un eix axial d’entrada, vestíbul i sala; el volum fou organitzat i acabat amb una façana pantalla per tal de donar-li un caràcter urbà al teatre. La seva vida va ésser efímera, ja que un incendi el 1858 el va destruir per complet. El mateix equip d’arquitectes i decoradors referen el teatre: Antoni Sureda Villalonga –arquitecte– i Fèlix Cagé –decorador, i es va reobrir el 1860.

La multiplicitat d’escenaris començà a aparèixer en aquest període: «Por todas partes pululan los teatros caseros», recull la premsa de l’època. La llei de desamortització dels béns de l’Església va fer sorgir el Teatre de la Mercè (1835-1873) –en el refectori de l’antic convent de la Mercè–i el teatre de Sant Francesc (1836-1927) –que tingué diferents noms, tots ells adequant una sala de l’antic convent de Sant Francesc d’Assís en espai escènic– o El Gran Café del Universo (1860-1872) –posterior Casino republicà a l’antic convent de les monges de la Misericòrdia–. Tots ells foren espais senzills que aprofitaren estructures existents. En canvi, en els terrenys desamortitzats de l’antic convent de Santo Domingo, es creà el Círculo Mallorquín –de caràcter aristocràtic– que entre el 1855 i el 1860 fou l’alternativa al Teatre Principal que s’estava reconstruint.

La sociabilitat estava canviant i van aparèixer altres espais com els casinos, on es feia una mica de tot. Un exemple podria ser el Casino Palmesano (1841-1871): «El Casino es una grande casa antigua en que se han hecho obras considerables para destinarla al objeto que tiene. Compónese de una sala de lectura, tres salas para mesas de juego, una con dos billares, otra de descanso, un cuarto de juntas que en las noches de baile sirve para tocador de las señoras, y un gran salon de baile, de gusto árabe, y por cuyos costados corren dos filas de canapés muy bajos cual corresponde al gusto del salón», com descriu Joan Cortada en el seu viatge de 1845.

Tot i no crear un sistema urbà d’espais, el lloc del teatre s’expandí per la ciutat degut al teatre popular, principal forma de diversió de l’època: el Cafè Recreo (1857-1867), El Recreo Social (1868-1937) –que adoptà diferents noms– o el Cafè del Racó de Plaça (1859-1913), entre d’altres.

La ciutat moderna. Enderrocament de les murades i associacionisme 1900-1936

Eusebi Estada va publicar el 1885 la necessitat d’enderrocar les murades per convertir Palma en una ciutat industrialitzada i moderna. El concurs de Projecte d’Eixample va ser guanyat per l’enginyer Bernat Calvet i Girona, redactat el 1897 i aprovat definitivament el 1901. Entre 1902 i 1935 s’enderrocaren les murades deixant un traçat per les rondes i conservant els vestigis de la part de la mar. En els espais lliures s’hi havia de situar les biblioteques, jutjats, teatres i museus. Tot i que no se n’indicava la ubicació exacta, ja que el «Ramo de la Guerra» es reservava el dret a escollir els terrenys d’aquesta zona per a la construcció d’edificis de caràcter militar.

En tot, iniciatives privades sorgiren a partir de 1900 i es construïren el Teatre Líric (1900-1967) –de l’arquitecte Jaume Alenyar i reformat en el 1910 per Gaspar Bennàssar– situat a l’Hort del Rei i el Teatre Balear (1909-1980) –de l’arquitecte Manuel J. Raspall, arquitecte dels teatres del Paral·lel de Barcelona– situat entre la nova estació de ferrocarril i el Mercat, en terrenys desocupats per l’enderroc de les murades. També teatres efímers o d’estiu se situaren en els espais lliures de l’enderroc com l’Olympia (1928) –Via Roma cantonada amb el carrer del bisbe Campins– i el Pavelló de varietats (1908, futur cine Ideal fins al 1919) –al costat de la plaça de Sant Antoni.

Tot i l’absència de teatres a l’eixample de Palma, tal vegada degut a que són les classes populars les que habitaren aquesta nova àrea de la ciutat fora murades, hi ha una excepció prou significativa: La Casa del Poble (1924-1936), el teatre per a les associacions obreres pagat per Joan March Ordinas i projectat per Guillem Forteza. L’associacionisme, en la seva vessant social i política més que artística, també va fomentar l’aparició d’una sèrie de nous espais disseminats per la ciutat. Es tracta d’associacions com La Protectora (1886-tancat), el Teatre Mar i Terra (1898- …) –de l’arquitecte Josep Segura–, l’Assistència Palmesana (1901-tancat); el Cercle d’obrers catòlics (1878-1929) –posterior Saló Mallorca (1931-1937)– o el Foment del Civisme o Saló de Belles Arts (1925-1934).

Boom turístic. L’expansió de l’arquitectura de l’oci pel Passeig Marítim i reformes urbanes de Gabriel Alomar 1940-1980

El 1940 bona part del pla Calvet estava encara sense edificar i les parts construïdes oferien una densitat desigual. El 1941, Gabriel Alomar redactà el Plan General de Alineaciones y Reforma que va ser el segon pla d’eixample de Palma, aprovat definitivament el 1943. El Pla Alomar també va proposar la millora dels espais públics del centre de Palma. L’Hort del Rei es va recuperar com a jardí públic fet que va condemnar a la demolició el Teatre Líric: «emplazado actualmente en el solar del antiguo “Huerto del Rey”, del cual debe retirarse al volver a destinarse éste a jardines, mejora que todos los ciudadanos unánimemente deseamos», tot i que Alomar va proposar un altre emplaçament pel teatre que mai s’arribà a realitzar.

En els anys 50 es va obrir el Passeig Marítim de Palma en un espai fronterer i límit guanyat al mar, que no havia estat contemplat per cap pla urbanístic de Palma, ni el de Calvet ni el de Alomar, i que esdevindrà un nou eix per l’oci i la cultura a la ciutat. El desnivell condicionarà un altre cop la relació urbana i l’estructura arquitectònica d’aquests espais.

L’Auditorium (1969-…) –iniciativa personal de Marc Ferragut Fluixà que ambicionà construir un espai escènic d’avantguarda, projectat per l’arquitecte Luis Feducchi i dirigit per la família Ferragut– o abans, Tito’s (1957-…) amb una arquitectura a l’aire lliure a sobre de la badia de Palma, projecte de Josep Maria Sostres. Unes obres que fan palès el canvi social i econòmic de Mallorca i que desplacen cap a la zona del Passeig Marítim l’eix de l’oci i la cultura.

Actualitat. Institucionalització del teatre i altres espais

La cartografia teatral de Palma ressaltaria l’eix del Born fins a les Rambles, tot i que afeblit i desdibuixat pel tancament i enderroc d’espais històrics com el Teatre Líric. A les sales històriques se sumarien d’altres més modernes i municipals: Ses Voltes (1983-…) –de l’arquitecte Elias Torres–, el Teatre Xesc Forteza (2003-…) –projecte de Tono Vila–, totes elles en el centre històric que conviuen amb els humils espais de societats cíviques –actualment tancats o desapareguts, a excepció del Teatre Mar i Terra reformat en el 2010–  i amb els refugis d’una avantguarda teatral disseminada –on podríem destacar el Teatre del Mar (1993-…).

Així ens trobem amb vestigis del pas teatral: indrets on el teatre es va establir durant un temps i després va abandonar amb pervivències arquitectòniques en el traçat urbà. Una relació entre la història del teatre, la de la ciutat i també la de l’arquitectura.


Guillem Aloy és arquitecte per l’ETSAB-UPC, 2007, i estudiant de doctorat en teoria i història de l’arquitectura amb la tesi: Atles d’arquitectura teatral a Mallorca. Territori, arquitectura i espai escènic dirigit per Antoni Ramon Graells (ETSAB-UPC) i Joan Mas i Vives (UIB). El seu treball ha sigut guardonat en concursos d’arquitectura i exhibit en esdeveniments nacionals i internacionals. Recentment ha rebut el Premi Ciutat de Palma d’Investigació 2017.

Imatge de capçalera: Teatre Líric, ca. 1920. Josep Truyol. Font: Arxiu del so i de la imatge (ASIM).

El centre històric, nou polígon industrial del segle XXI

4 abril, 2018

Ens recordava Carlos G. Delgado en el recent congrés “Smart Island” celebrat a Calvià, que en el segle XIX molts ciutadans abandonaven les ciutats per antihigièniques, a causa dels problemes que provocaven les indústries que en elles estaven instal·lades. L´higienisme urbà va aconseguir despertar la consciència de les autoritats, les muralles es van eliminar, les ciutats es van modernitzar i les indústries van ser traslladades fora de la ciutat, en llocs específics perquè no molestessin. Juana Roca ens explica en el seu article sobre la fàbrica tèxtil de Can Ribas publicat en Papers del Partal, que aquesta fàbrica va ser fundada en 1830 al centre de Ciutat, concretament al barri de sa Gerreria, i d´allà va ser desplaçada a la Soledat en 1870, quan havia aconseguit una grandària important amb més de 400 treballadors.

A poc a poc van traslladar-se totes les indústries fora de la ciutat cap al nou eixample, fins que en 1967 es va crear el polígon industrial de Son Castelló i les indústries es van anar concentrant en ell. El soroll, la densitat de circulació de transports de mercaderies, els fums, les molèsties de tot tipus i els riscos per a la salut dels habitants, van ser les raons més importants per a una raonable i costosa decisió. El turisme que va reprendre en els anys 50, després de la Guerra Civil i l´europea, era ja una nova indústria, basada en satisfer les vacances familiars d´estiu de les classes treballadores i mitjanes angleses, franceses i nòrdiques, dels països guanyadors de la Segona Guerra Mundial. Van créixer així els nuclis de l´Arenal, Can Pastilla, Santa Ponça, Magaluf, etc.

Mentre la costa de Palma i Mallorca es desenvolupava de la manera que sabem, nosaltres invertíem en els anys 80 molt d´esforç i diners a millorar les condicions de vida dels nostres centres històrics. A Palma, els barris del Puig de Sant Pere i la Calatrava primer, i Santa Catalina i sa Gerreria després, així com una quantitat enorme de cases antigues de tota la ciutat, es van rehabilitar i van fer del centre històric de Palma una ciutat recuperada, molt atractiva per tots els ciutadans i visitants, no solament pels que allà vivien.

La indústria del turisme, buscant noves destinacions i negocis, es va adonar ja en els anys 90, de la importància dels centres antics de les ciutats com a atractiu turístic. Es tractava de posar al mercat turístic una activitat que havia estat minoritària i convertir-la en majoritària: visitar els seus monuments, participar en les seves festes, passejar pels seus carrers, les seves cases, els seus bars, els seus comerços antics, així com gaudir de viure en ella alguns dies. D’aquesta manera va créixer un nou producte de la indústria turística. Una indústria que de manera global ha anat desenvolupant altres fórmules com el turisme de creuers i el turisme de lloguer de pisos, aconseguint un turisme de curta estada, no ja de milers de persones que disfruten tranquil·lament d´una ciutat mediterrània, sinó de milions que la devoren.

A causa de l´enorme volum de persones que passen cada any per la ciutat antiga, es transformen els comerços, bars i restaurants, per donar servei a aquests nous visitants, els seus gustos i demandes, pujant els lloguers de locals i desplaçant el comerç tradicional. Molts pisos i cases es dediquen al lloguer vacacional, pugen de valor i es venen a preus exorbitants, majoritàriament a estrangers de més alt poder adquisitiu, desplaçant als residents tradicionals. Les grans marques multinacionals i les seves franquícies locals s´apoderen dels millors llocs comercials. Les terrasses dels bars dirigits a ells ocupen totes les places i llocs importants de la ciutat: el Born, la plaça de “les tortugues”, la plaça de Cort, la de Santa Eulàlia, la plaça d´en Coll, la plaça Major, etc.

La concentració d´activitats turístiques fa créixer les activitats complementàries en forma de fires, festes, concursos, carreres, etc, que se sumen a les tradicionals com les de Sant Sebastià, carnaval, Fira del Llibre, Setmana Santa, Sant Joan, etc., augmentant sens dubte l´activitat d´oci del centre i arribant en moltes ocasions a situacions de saturació. Tothom vol estar al centre i els que viuen al centre desitgen anar-se a un altre lloc. Com els paguen molt bé les seves cases, venen i se´n van.

Una tal intensitat de monocultiu turístic, només compensat per l´ús administratiu que encara roman, fa que tota la vida tradicional de la ciutat, per la qual cosa va començar sent un atractiu turístic, vagi desapareixent. El centre històric de la ciutat, on han viscut moltes generacions de mallorquins, ja no és un lloc normal per viure, sinó que s’ha convertit en un polígon industrial de turisme urbà. Un negoci del que encara participen els mallorquins però cada vegada menys. Un fenomen que observem atònits i que de moment sembla que no hi ha alternativa.

Article publicat a Diario de Mallorca (29/03/2018): http://www.diariodemallorca.es/opinion/2018/03/29/centre-historic-nou-poligon-industrial/1299874.html

Un aparcament soterrat davant la Llonja?

21 març, 2018

El Passeig Marítim torna a ser noticia. Pareix que l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària s’han posat d’acord en dur a terme una intervenció que permetria que el passeig ho començàs a ser de veres, una reclamació ciutadana que ve d’enfora.

Aquesta consistiria en la reducció del número de carrils destinats al trànsit del vial actual, que passaria de 3+3 a 2+2, i l’ampliació de l’espai destinat a vianants per ambdós costats, el de mar i el de terra. Això suposaria la transformació radical d’aquest espai, en possibilitar una disposició adequada dels usos que ara s’hi concentren: trànsit rodat, transport públic, carril bici, passeig de vianants, zones enjardinades i de repòs,
arbrat, terrasses, locals…

Seria com una primera passa que, si tengués continuïtat els pròxims anys a tota la resta del Front Marítim, des de Portopí fins al Portixol, suposaria probablement una de les transformacions més importants per a la Palma del futur.
Per aconseguir-ho és imprescindible que totes les parts que hi intervenen, Ajuntament i Autoritat Portuària i altres administracions, estiguin perfectament coordinades i es comprometin de veres amb l’objectiu de fer possible una actuació tan important, per damunt d’interessos partidistes i canvis de legislatura. Pensam que és l’única manera de què arribi a ser una realitat aquesta intervenció tan lligada a un model de ciutat que
ben segur desitjam molts dels ciutadans de Palma.

Per tots aquests motius, sorprèn l’anunci que ha aparegut recentment sobre la voluntat de l’Autoritat portuària de fer una aparcament soterrani davant la Llonja. Un anunci que contradiu i va en sentit oposat al pretès endolciment del trànsit a tot el front marítim.

Hauríem de començar a fer-nos a la idea que el cotxe ha de deixar de ser el rei de la ciutat i que no la pot condicionar fins a límits inacceptables. Una infraestructura com aquest aparcament anunciat produiria un efecte de cridada “de llibre” i la conseqüència immediata seria l’augment de la circulació a una zona tan sensible. Tots sabem el que significa un aparcament rotatori: pot ser un bon negoci per al concessionari, que fa números en funció de la màxima ocupació, i aquí, sens dubte hi ha expectatives, però sol ser molt mal negoci per als ciutadans, que veuran augmentar el trànsit pel centre, justament allà on la tendència hauria de ser reduir-lo. I no val aquí l’excusa de voler eliminar l’aparcament en superfície (menys d’un centenar de places que no justifiquen la despesa de soterrar-les, si no és multiplicant-ne la capacitat tal com es pretén), ja que aquestes serien bones de reubicar al Moll mateix.

Si s’han de fer aparcaments amb una visió de futur, s’han de tenir en compte criteris de mobilitat a llarg termini i no repetir models com els de concessions a cinquanta anys en el centre. Els aparcaments nous han de ser dissuasius i allunyats del centre però ben comunicats amb un bon transport públic.

Tot això sense entrar a considerar una altra qüestió: l’impacte que suposaria aquesta barrera de formigó de més de 250 metres de llargària en el subsòl, que pot arribar a alterar els corrents soterranis existents. La modificació de les condicions actuals podrien afectar als edificis pròxims i, concretament a la Llonja, la qual, fonamentada sobre terreny de maresme i sense haver-se mogut en cinc-cents anys, ara podria sofrir les conseqüències d’aquesta actuació. Convé recordar que aquest aparcament se situa bloquejant el pas natural de les escorrenties principals de la ciutat que es corresponen amb el Born i la Rambla, per on passava l’antic llit de sa Riera.

Pensam que aquesta proposta d’aparcament és com un dard enverinat que es llença al cor de Palma; una idea que s’hauria d’abandonar, ja que contradiu i dificulta qualsevol opció futura de reduir el trànsit a la zona i d’aconseguir a la fi, com dèiem al començament, que el Passeig Marítim i, més endavant tot el front marítim, arribin a ser el que reclamam molts de ciutadans: un vertader passeig.

El suïcidi de Lucrècia sota la llum d’un fanal

14 març, 2018

La fi del 2017 s’ha definit pel gradual canvi de llums en els fanals del centre històric. No seré crític amb aquest canvi perquè suposa un estalvi important en l’energia elèctrica però si existia aquí a Mallorca una “contaminació” lumínica que a mi no em molestava era la dels fanals dels carrers de Palma que amb la seva llum groguenca durant dècades han fet ressaltar les façanes i no pocs racons durant la nit. He dedicat els últims dies de l’any passat a recórrer els vells carrers palmesans per gaudir d’un espectacle que se’ns va i aprofitar per prendre fotos per al record.

En aquests passejos nocturns m’he acomiadat de carrers que llueixen o lluïen esplèndids per la lluentor dels seus empedrats com el del carrer la Portella o la preciosa rampa escalonada del carrer de la Gavarrera. Màgics sota la llum potent i groguenca es veuen encara els estretíssims carrerons laterals de les parròquies de Sant Jaume i de Sant Nicolau, aquest últim amb un “envant de capella” el volum sobresortint del qual dinamitza la façana de l’església. Majestuós el nocturn del carrer Concepció amb la seva llarga filera de fanals i l’esplèndida façana gòtica amb quatre “finestres coronelles” de la que va ser casa del Brollador que Salvador Burgues-Safortesa va vendre a les monges del Puig de Maria en 1576. Impressionant la perspectiva del carrer Serra amb la doble volta del gran arc de Ca Formiguera banyada per la llum d’un fanal. Per més adjectius, preciós el contrast de l’arc del carrer Almudaina que pot prendre un to ataronjat quan ho fotografies amb la lluna suspesa en el cel.

Per fi m’acost al carrer del Sol i em par davant la impressionant façana de Ca Catlar amb les seves cinc finestres renaixentistes que prenen una expressió diferent durant la nit. No és difícil recórrer la mirada pels medallons i recordar les al·legories que es mostren en ells identificades, fa temps, per Santiago Sebastián i Antonio Alonso (1973). Es tracta de les Virtuts següents: la Fortalesa, la Prudència, tal vegada la Pietat, la Caritat i la Temprança. Més a l’abast de la nostra vista, en una finestra de l’entresòl, apareix Lucrècia clavant-se el punyal pel qual aquests autors proposen una al·lusió a l’Honestedat. Com és sabut Lucrècia és un personatge de l’antiga Roma que va ser víctima d’una violació per part de Sisè Tarquinio, fill del rei Lucio Tarquinio el Superb (534-510 aC.). Dona bella i amb fama d’honesta no va poder suportar aquell ultratge i va acabar suïcidant-se clavant-se un punyal en el pit, era filla de l’il·lustre romà Espuri Lucreci i esposa de Lucio Tarquinio Colatino. Aquella acció i el desig de venjança de la seva família van influir en la caiguda de la monarquia i l’inici de la república. En Can Catlar Lucrècia apareix amb el pit nu clavant-se la daga amb un gest de dolor que s’ha accentuat amb l’erosió del seu rostre, la llum del fanal ressalta i molt el dramatisme que l’anònim escultor va voler expressar en aquesta figura cisellada a mitjan segle XVI. És un luxe veure-la encara amb aquesta resplendor àuria que aviat desapareixerà benvolguts lectors i lectores.

Fets consumats

7 març, 2018

El Pla Mirall ens va ensenyar als qui portem més de mitja vida escrivint sobre la nostra ciutat natal que no hi havia –ni hi ha– res a fer. Que els errors no només no es corregeixen sinó que es reincideix en ells. Que per molt que s’escrigui en els periòdics tal o qual animalada, tal o qual cursileria, tal o qual falta de gust o de respecte a l’esperit del lloc (per no parlar del sentit de la realitat) no serveix de res. Pesa més la decisió del mameluc de torn que el sentit comú, la sensatesa o el refinament del coneixedor. És una novetat dels temps? No necessàriament. Procedeix en part del gremialisme professional: tothom pot opinar amb desimboltura sobre pintura o sobre un llibre –encara que siguin uns ignorants o uns illetrats– perquè creu que només és una qüestió de gust (particular, clar), obviant que sense el coneixement la coixesa intel·lectual –a l’hora d’opinar– és insultant. Ara bé: opini vostè d’urbanisme, del projecte d’un enginyer, o de la remodelació –o l’enderrocament– d’un edifici. Per molt que això sobre el que vostè opina agredeixi o danyi la vista i la sensibilitat, o sigui un acte de barbàrie (hi ha moltes classes de barbàrie, algunes amb gran currículum), no se li farà ni cas. O el que és millor: se li titllarà –si es prenen la molèstia– d’outsider i tot seguirà el seu curs. A pitjor.

Per contra, els que no llegeixen insistiran perquè escrigui sobre això o allò quan la resposta sol ser sempre la mateixa: ‘ho vaig fer fa mesos’. Si li afegim el paradoxal univers –perquè això no és un món sinó un univers– dels interessos particulars, llavors ja anem de crani. Ho repetesc sovint: aquí ‘en parlar del meu no ric’. Quan a un li toquen el seu, actua i opina moltes vegades –sibil·linament o a crits, si és necessari– el contrari del que predica pels altres. L’ecologista es fa la piscina, el que parla de l’asfíxia i saturació de Palma puja el lloguer de les seves propietats, el que protesta de la invasió forana ven a un nòrdic i podria seguir però ho deix aquí: que cadascun afegesqui el que sap. Quan Gertrude Stein li va dir a Graves que això era el paradís, ‘si pots suportar-ho’, no sospitava que estava sent visionària i es convertiria en el paradís dels rendistes. D’aquí el ‘si pots suportar-ho’. Es referia al teu compte corrent.

En tot això només hi ha una política: els fets consumats i el canta, canta cadernera, que jo me’l fic a la butxaca mentre tu fas d’Asurancetúrix, el bard del poblat gal. Ho vaig pensar de matinada, fa uns dies, en passar per davant de l’horrible barrera metàl·lica que van posar fa un any sobre la desembocadura de Sa Riera en el Passeig Sagrera. Fa un any també, vaig escriure en aquestes pàgines un article sobre aquesta aberració, reclamant la deliciosa barana de ferro coronada per petites pinyes –on està ara, per cert?–, retirada amb nocturnitat i traïdoria i substituïda per un horror que va anar –ara ja no– cromat. Es va dir que havia estat per una qüestió de seguretat, ja que l’anterior no impedia que algun nin pogués lliscar-se entre els barrots paral·lels al carrer. Fins llavors no havia caigut cap però es va argumentar que hi havia hagut protestes. Doncs bé, d’acord, no ens queda més remei que creure’ns-ho. Per seguretat també ens martiritzen en els aeroports i ningú diu ni piu. Mentrestant aquesta altra barana entre els barrots de la qual no passa ni un moix, no només continua allà –com un altre malson de l’estètica urbana– sinó que s’ha ampliat cap a un dels laterals de Sa Riera i ha arribat d’un salt a l’altre costat del passeig, no sigui que als nins de Palma i visitants els entri una sobtada febre suïcida i allò sembli la roca Tarpeya dels romans, o la Muntanya Taigeto dels espartans. I això que fa anys ja van retirar del lloc la tremenda escultura de Lorenzo Quinn, veritable motiu de suïcidis en cadena sens dubte: veure allò i voler posar fi a la teva vida era tot un.

Imatge: Diario de Mallorca

En fi, que teníem un pont amb senzilles i belles baranes d’època i artesania de ferro i ara tenim el mateix amb dos espantalls metàl·lics, fruit de la mediocritat de la nostra època… Teníem una resta de la vida dels nostres avis i besavis, que havia sobreviscut i… Fets consumats i delectació en la lletjor. Com les falses llambordes del Pla Mirall, l’horrible peanya encadenada sota la Nancy de Calder, l’espantós bou de Calatrava que penja sobre els nostres caps, el pastitx modernista dels fanals de Jaume III, o el chiripitiflautic portal de l’església de Sant Cayetano. Hi ha i hi haurà més, segur, i alguns molt seriosos. Però és igual. Tindran els parabens d’ignorants que estimen la funcionalitat, o de comitès que es tenen per savis, menyspreen als seus congèneres –especialment si són locals– i bavegen davant el supòsit il·lustrat de fora. La ciutat té aguant pel que sigui. Encara que l’anem perdent més encara del que l’hem perdut, o la donem definitivament per perduda i en mans del capritx sense solta ni volta, o –el que és pitjor– del capritx egocèntric. Perduda, ja dic, com la memòria amb el temps, no es preocupin: això ajuda molt.