El segle XIX inicia el procés modernitzador de la ciutat.

Palma comença el segle XIX decidida a entrar en el procés modernitzador que afectarà a tots els ordres de la vida, impulsat per la Industrialització i la Il·lustració. Aquesta dinàmica afecta a Europa i més tard a Espanya, reforçada per la Revolució Francesa de 1789.

La guerra política entre els partidaris de la Revolució Francesa que pugnen per una constitució democràtica s’enfrontaran primer amb els absolutistes que volen mantenir la monarquia absolutista i després als conservadors, partidaris d’una constitució monàrquica amb restriccions democràtiques, al que s’ha anomenat Despotisme Il·lustrat que arribarà més tard a Espanya.

A principis de segle, Palma acollirà al Castell de Bellver a un destacat il·lustrat de la política espanyola, víctima de la reacció de les forces absolutistes: Gaspar M. de Jovellanos. La seva estança a Palma es prolongarà més de sis anys i deixarà un grapat d’interessants reflexions que es poden veure de primera mà a l’exposició que hi ha al mateix castell.

Palma serà víctima també dels efectes col3laterals de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès, que afectà tota Espanya des de 1802 fins al 1814. La confrontació contra les tropes napoleòniques i els seus defensors es va estendre per tota la península i va fer que moltes persones es refugiessin a Palma, ja que Balears quedà fora del conflicte.

Es creu que unes 40.000 persones es varen refugiar a Ciutat al llarg d’uns set anys, quantitat enorme de persones tenint en compte que la població de Palma en aquells temps no sobrepassava els 30.000 habitants. A part dels canvis importants a la vida quotidiana de la Ciutat, moltes finques urbanes varen haver d’aixecar nous pisos per poder acollir aquella multitud que s’acomodava com podia, en cases privades, en fondes, hostals improvisats, etc. La ciutat va créixer verticalment.

La Guerra de la Independència va impulsar un moviment nacionalista i progressista que desembocà el 1812 en la primera constitució democràtica d’Espanya -hereva de la francesa- constitució que provocà grans canvis en l’ordenament jurídic i també en la configuració del poder municipal. La lluita entre conservadors i liberals, entre tradicionalistes i progressistes durà tot el segle XIX i part del XX.

Amb la nova constitució espanyola, l’Ajuntament de Palma va iniciar la seva ruta cap a la democràcia plena, amb molts d’obstacles que s’aniran dirimint al llarg del segle XIX. L’antic règim municipal que arribava a tota l’illa, es va desglossar en el poder municipal d’altres pobles i el naixement de la Diputació Provincial de Balears, com òrgan de govern de tota Mallorca i també de les altres illes.

Òbviament es tracta d’un temps de  gran dinamisme social i econòmic per part de sectors progressistes i democràtics, grups que tenien una gran capacitat de sociabilitat, com es pot constatar amb la xarxa de casinos, ateneus i cercles que es fundaren durant aquests anys, entre els quals hi excel·liren el Círculo Mallorquín i l’Ateneu Balear.

Les entitats de protecció mútua també varen emergir a mitjan del segle XIX. Entre elles es interessant remarcar La Protección, que va ser fundada per un important grup de xuetes. També va passar el mateix amb l’entitat associativa de caràcter cultural anomenada Casino la Paz en la que pràcticament tots els seus socis eren xuetes.

Aquestes manifestacions socials ens demostren que el grup de xuetes seguia tenint una vida social diferenciada però al mateix temps es mostra la seva voluntat d’exercir els drets i les reivindicacions socials en el mateix nivell d’igualtat dels altres grups.

Aquesta metamorfosi de la ciutat abans del canvi de règim progressista de 1868, anà acompanyada de la creació de serveis públics i d’espais de lleure. El 1857 començava el servei municipal de cotxes fúnebres; es bastí la plaça de toros (1858) i els cementeris a Gènova (1859 i la Vileta (1860); s’aixecà la important Casa de la Misericòrdia i es renovà el Teatre de la Princesa, fins a esdevenir el Teatre Principal que avui coneixem.

Al costat d’aquests centres culturals, d’oci o de beneficència sorgiren també un seguit de cafès i tavernes, cafès cantants i locals urbans que posen en evidencia l’existència d’una vida associativa i d’una vitalitat clara, sobretot un cop la ciutat comptà amb enllumenat públic i un servei de “serenos” estable.

El naixement de la banca i de les Caixes d’estalvi va ser a mitjan del segle XIX una activitat intensa, ja que Palma no va ser una ciutat aliena al negoci bancari, especialment quan es repatriaven capitals de Centreamèrica quan el problema de les colònies començà a fer-se evident.

Entenem la ciutat com un ésser viu, en moviment constant i en permanent estat de renovació. Allò que varia respecte al passat és el ritme, cada vegada més ràpid, i el perfil dels canvis.

Si un fa una mirada a la ciutat de Palma d’aquells anys, hi observa també novetats rellevants des del començament del XIX, amb la construcció del Jardí Botànic; l’enderrocament de la Casa de la Inquisició; la reforma de la Plaça de Santa Eulàlia, o el Born (1820) i el Passeig de la Rambla (1827), el que havia estat el cau de Sa Riera.

És interessant observar com el Passeig del Born, malgrat les seves reformes fins al seu estat actual, va ser  pràcticament durant 200 anys el passeig ciutadà més emblemàtic. Fa molt poc hem vist la instal·lació de cafeteries enmig del passeig, acció que va desencadenar una multitud de debats inclús un referèndum municipal. Al nostre entendre, el Born ha perdut la seva personalitat i de retruc la ciutat també.

Les desamortitzacions entre 1836 i 1860 afectaren un conjunt important d’edificis religiosos i en definitiva a tota la ciutat que, per la seva importància, tractarem al capítol següent.

Des del 1812 que comença la nova vida municipal fins a la Primera República el 1873, Palma tendrà fins a 43 batlles, la majoria d’ells conservadors amb alguns de liberals. Entre els objectius dels consistoris liberals hi hem de destacar la normalització del cobrament d’impostos, la dissecació del Prat de Sant Jordi; l’empedrat i enllumenat dels carrers, la policia i l’ordre públic i el compliment de les normes econòmiques dels nous mercats, ja que els gremis deixen de controlar els mercats, aquests passen a ser espais municipals i públics.

Tanmateix, els mateixos sectors emprenedors i progressistes optaren per invertir en els barris extramurs. Un exemple conegut es la fàbrica de Can Ribes a la Soledat, que va arribar a tenir més de 400 empleats. La ciutat creix seguint les carreteres de Llucmajor, Manacor i Inca, amb fàbriques i barris obrers.

La ciutat creixia a un ritme lent, ja que en 1787 tenia uns 30.000 habitants, el 1838 uns 40.000 i a final de segle uns 63.000. En els nuclis de població més antics, com la Indioteria, Establiments i Son Sardina, se li afegien noves  barriades residencials d’estiueig o semiurbanes, com la Vileta, Son Rapinya, Portopí,  i sobretot al Terreno –amb cases d’estiueig burgeses-, o el Molinar –amb casetes d’estiueig populars.

El creixement del barri del Terreno fou primerament impulsat per la burgesia de Ciutat i més tard va ser “per moda” degut a la colònia estrangera, així i tot no comptà amb la voluntat majoritària dels propietaris d’abandonar els casals tradicionals de la ciutat antiga.

Santa Catalina va créixer entre 1868 i 1896 quan definitivament s’aprovà el pla d’eixample; ho féu acompanyada del Camp de’n Serralta (1871) i Son Espanyolet. Altres barriades més llunyanes com Sant Jordi, Coll d’En Rebassa i Gènova també cobraven força a finals del XIX.

La higiene pública de la ciutat esdevingué un dels principals objectius durant tot el segle XIX: projectes de construcció de barriades senceres destinades a les classes populars obreres, la canalització i la distribució de l’aigua i la creació d’altres serveis públics.

L’atenció sanitària i social varen sofrir importants transformacions en aquella època. En fer-se càrrec la Diputació de l’Hospital General en 1840 va millorar el seu funcionament i solidesa.

L’epidèmia de còlera de 1865, donà peu la primera crisi sanitària intensa que es donà a Mallorca. Moriren 8.200 persones. Havia deixat molt tocades les institucions públiques ja que els seus representants i sectors rellevants dels professionals liberals no havien estat a l’altura de les exigències del problema, excepte el batlle de Palma, Miquel Estade i Sabater.

També ho féu l’Hospici de la Misericòrdia que tenia una capacitat per més de 1.000 persones internes i que en 1882 havia acabat una transformació que havia durat molt temps i dotava la ciutat d’un servei més modern. Per últim, la Inclusa, la casa d’acollida per uns 200 nins orfes situada al carrer dels Oms, va anar millorant la seva situació financera, fins que entrat el segle XX es va crear la Llar de la Infància, al carrer General Riera.

Palma era encara una ciutat amb molts de dèficits. Amb barris i hostals amb índex de prostitució elevats; la zona portuària amb hostals pels viatgers, mariners i recepció del món portuari; amb manca d’infraestructures educatives i amb infraestructures penitenciàries deficients. Per agreujar més la situació algunes institucions educatives tradicionals desaparegueren o entraren en crisi: l’Institut Balear, la Criança, la Puresa, la Consolació, etc.

En els pròxims capítols parlarem de dos fets històrics del segle XIX que varen ser molt rellevants per la Ciutat. Un va ser l’impacte de les desamortitzacions que varen canviar molts edificis centenaris per obrir nous espais. Un altre va ser la revolució de 1868 que donà peu a la primera república i a canvis importants a Ciutat.

Si teniu algun comentari o correció, per favor contactau amb nosaltres.

Revisat per:

Pere Fullana Puigserver

Nota important: L’autor del text és el col·lectiu “Palma XXI”. La persona que fa la revisió no té perquè coincidir totalment amb les idees que expressa l’autor.

 

Doctor en Geografia i Història, per la Universitat de les Illes Balears (1991), llicenciat en Història de l’Església, per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i diplomat en Arxivística, a l’Arxiu Secret del Vaticà. Ha estat director de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (1992-2002), ha fet incursions temporals en món de la gestió pública com a director general de Relacions Institucionals i de Presidència del Govern (1999-2003) i del Consell de Mallorca (2007-2011). La seva investigació s’ha centrat la història social, cultural i religiosa dels segles XIX i XX, temàtica sobre la qual ha publicat diverses obres. És professor d’Història de l’Educació Social a la UIB, director de l’Arxiu Capitular de Mallorca, i director de la Revista Lluc.

Fonts consultades:

Referències bibliogràfiques

  • Bartomeu Bestard: La vida palmesana durante la Guerra de la Independencia (1808–1814) / primera  y segunda parte. http://www.diariodemallorca.es/palma/2012/07/29/vida-palmesana-durante-guerra-independencia-18081814–primera-parte/783391.html
  • Pere Fullana Puigserver. La conmemoración del Año Jovellanista. Boletín jovellanista, ISSN 1696-1226, Nº. 9, 2009, págs. 113-118
  • Pere Fullana i Puigserver.Mallorca durant el segle XIX (1808-1868). Col·lecció: Quaderns d’Història Contemporània de les Balears
  • Isabel Molll. L’Ajuntament de Palma a l’època constitucional. 1812-1917. 750 anys de govern municipal. Ajuntament de Palma. 2000.
  • Aina Pascual, Coordinació. Historia dels serveis socials de Mallorca. Consell de Mallorca 2010
  • Fotografía de capçelera per: B. Reus

 

Referències en pàgines web